dilluns, 16 de setembre del 2013

Opinió Joves de Compromís: Joves, l'impuls de l'ecomobilitat!

En l’actual context econòmic i social que vivim, totes i tots els joves hem demostrat la capacitat d’organització per a reivindicar, des de tots els àmbits, els nostres drets i lluitar per a garantir nostre futur com a ciutadanes i ciutadans.
Moltes han sigut les agressions en forma de retallades que ha patit la joventut al llarg dels últims anys: la supressió de beques per a cursar estudis superiors, l’augment de les taxes universitàries, el difícil accés a un mercat laboral cada vegada més precari, la privatització de serveis sanitaris,… Però, i què fem per la salut ambiental del planeta, que serà la nostra dins d’uns quants anys?
Com a joves, moltes són les accions que podem portar a terme per a millorar i avançar a cap un entorn urbà sostenible: apostar per la mobilitat de les persones, no de les màquines, utilitzar mitjans de transport públics i alternatius, eliminar l’agressivitat del trànsit, reduir la contaminació de vehicles a motor amb l’ús de la bicicleta i les rutes a peu i, en resum, aconseguir que les ciutats siguen per a les persones.
No obstant això, són les institucions, a través de les polítiques i, sobretot, a través dels centres educatius, les que han de formar i educar a xiquetes i xiquets des de la seua infantesa per a prendre conciència que som nosaltres, les persones, les que hem de contribuir a la recuperació d’un planeta mediambientalment en hores baixes i amb un futur incert. I per a fer açò possible, cal una aposta decidida per a fomentar uns valors ecològics que estimulen un canvi real en la forma de vida dels habitants a les seues ciutats: campanyes informatives als centres de primària i secundària, jornades de formació als parcs de trànsit per a escolars, creació del carril bici que connecte espais i llocs de trobada juvenils, instal•lació d’aparcaments de bicicletes gratuïts als centres d’ensenyament i d’altres centres culturals, socials i esportius, promoció d’activitats lúdiques per al foment de l’ecomobilitat, etc.
De moment, per als nostres governants, les prioritats en l’àmbit de la mobilitat han sigut la construcció d’infraestructures ferroviàries i xarxes de carreteres d’un elevat cost i d’un gran impacte ambiental que solament han servit per a unir grans nuclis de població i que han oblidat per complet ciutats i pobles cada vegada més exposats a un entorn més agressiu. És hora, per tant, que la joventut reivindique un estil de vida urbà de caràcter sostenible, com les “Ciutats 30”, de manera que el límit de velocitat siga de 30 km/hora per a reduir la sinistralitat, rebaixar la contaminació i contribuir a frenar el canvi climàtic estimulant l’ecomobilitat a les poblacions. I tampoc no ens podem oblidar d’altres infraestructures com els trens de rodalia, que facen possible la vertebració de les nostres comarques i la connexió a les universitats més pròximes.
Per això, des de Joves amb Compromís de les Valls del Vinalopó, ens sumen i participarem a la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible organitzada per Compromís a la comarca. Amb les activitats previstes, no es pretén contraprogramar les dels ajuntaments del Vinalopó, però sí reclamar als consistoris implicats que ni la programació, ni les accions polítiques que porten a terme en el dia a dia són suficients per a conscienciar la ciutadania, que de totes i tots depén fer unes ciutats més pacífiques, habitables i adequades al ritme de les persones.
En definitiva, nosaltres, la joventut, de la mateixa manera que hem lluitat pels nostres drets socials i laborals a places, carrers, centres o perfils socials, des d’este moment, també hem de ser protagonistes als nostres pobles i ciutats en l’impuls de l’ecomobilitat!

Compromís Jove, Valls del Vinalopó

diumenge, 15 de setembre del 2013

Opinió: Tres històries i una estafa

Pepe Toni Climent és llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat d’Alacant. Va ser alumne meu en l’assignatura Sociolingüística, amb un resultat excel·lent (Matrícula d’Honor). Com a bon apassionat de la natura, va dirigir les activitats de la colla muntanyenca del seu poble, Busot, durant un bon grapat d’anys. A més, és dolçainer i, com és lògic i consubstancial, activista convençut pel valencià.
Pepe Toni va vindre a visitar-me l’altre dia, a contar-me com li havia anat la vida durant l’any que ha passat a Amsterdam. Diu que ha consolidat l’anglés, que ha aprés bastant neerlandés i que s’ha ensenyat alguna coseta de japonés i d’èuscar. No ha sigut erma, la collita. Ara diu que s’estarà uns quants mesos per ací, a vore si troba faena, que es concedeix fins a després de Nadal. Si no en troba, tornarà a picar sola.
Laura Aledo és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat d’Alacant. Va ser alumna meua en un curs de Valencià Superior, que va aprovar amb molta solvència. Durant anys, ha fet pràctiques de traducció i revisió de textos en valencià, castellà i anglés, amb una eficàcia i una qualitat dignes de menció, en l’antic Servei de Promoció del Valencià de la UA. És aficionada a la natura i a l’escena musical en valencià. A més dels idiomes esmentats adés, té nocions d’alemany i és experta en la llengua i la cultura àrab.
Laura viu ara a Barcelona, que encara no és l’estranger però quasi, i no té ni idea de quan tornarà a Banyeres, el seu poble rodejat de serres i on es troba el bellíssim paratge on naix el riu Vinalopó.
Emili Peiró és llicenciat en Enginyeria d’Obres Públiques per la Universitat d’Alacant. Tot i provindre d’una carrera de ciències, va guanyar una beca per a fer pràctiques com a estudiant de suport a l’ensenyament del valencià en el centre que jo coordine, tasca que va desenvolupar durant tot un any amb una gran acceptació per part dels usuaris del servei. Valencianoparlant d’Alacant ciutat, és un xic emprenedor, amb un expedient acadèmic molt brillant i coneixements avançats en noves tecnologies.
Emili em va demanar l’altre dia si li podia preparar un certificat en castellà de les activitats que va fer ací fa ja dos anys, perquè no ha trobat faena i ha decidit emigrar amb la seua nóvia a Mèxic, on té opcions de rebre una beca per a estudiar el doctorat durant tres anys. Quan li vaig preguntar què farien si no la rebien, em va respondre que tant els feia, que se n’anirien a l’aventura, amb beca o sense.
Pepe Toni, Laura i Emili són només tres casos, però representen fidelment el gran drama que viu el poble valencià i, alhora, la gran victòria que han aconseguit els partits polítics del sistema. Amb una formació excel·lent, amb una aptitud i una actitud immillorables, han malviscut ací, de beca en beca en el millor dels casos, fins que s’han vist obligats a buscar-se les garrofes en altre lloc, sense garanties de res, amb el sofriment insondable d’unes famílies que veuen allunyar-se els fills sense saber quan els tornaran a tindre a prop.
Així, eliminada la molèstia dels qui han assolit una formació que els permet ser independents de criteri i, per tant, actuar en favor d’uns ideals, i rematada la fellonia amb l’extermini de l’educació pública, els partits sistèmics, els partits de l’alternança, ja tenen un motiu menys de preocupació a l’hora de mantindre els fills de la casta, els seus fills, heretant els càrrecs de les elits que tot ho gestionen i espolien.
Sincerament, qui pense que esta crisi no és una estafa molt ben dissenyada, és que peca d’ingènua i ensucrada innocència.

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

dimarts, 28 de maig del 2013

Opinió: És el finançament, no el dèficit

Va ser ahir quan el president d’Extremadura, José Antonio Monago, va considerar oportú recomanar-li bibliografia, en concret la lectura de la Constitució, al nostre molt honorable Alberto Fabra. El motiu de fer-ho no era un altre que eradicar de soca-rel la legitimitat del president valencià a l’hora de sol·licitar un dèficit diferenciat per a la nostra autonomia. Es basava l’afortunat dirigent extremeny en una premissa consagrada per la Constitució, que és la solidaritat entre territoris; però obviava, supose que interessadament, que per a continuar maltractant el poble valencià no poden excusar-se encara en la solidaritat, sinó ja directament en el dret de conquista.

Balances fiscals de 2005, similars a les de cada any

Els mitjans de comunicació també van fer ahir una cobertura completa de la trobada entre els presidents autonòmics del PP per a parlar del dèficit diferenciat en què va ocórrer el graciós acudit expressat adés. Els mitjans van analitzar eixa reunió des de diversos punts de vista, però cap d’ells es va dignar a exposar el tema amb l’objectivitat necessària: debatre sobre el dèficit no és més que fugir del debat realment important, el del finançament. Tractaré d’il·lustrar-ho amb un exemple.

Imaginem que quatre germans al si d’una família han d’aportar els seus beneficis econòmics (en concret, 500 euros cada un) a la caixa comuna controlada pel pare. Cada germà, per a viure bé, sense luxes però també sense que li falte de res, necessita que el pare li’n retorne 250. Però, basant-se en el costum i en el grau d’afinitat, resulta que el pare distribueix els 2.000 euros que replega de manera poc equilibrada: mentre que a dos germans els ens dóna 300, als altres dos els en passa només 150. Però els dos germans infrafinançats han d’afrontar encara un problema més: dels 1.100 euros que s’ha quedat el pare per a dur avant l’economia familiar, se’n guarda 300 per si de cas i inverteix els altres 800 en el benefici domèstic, però amb la particularitat que quasi tot el que compra amb eixos diners és del gust dels altres dos germans, els que reben més del que els correspondria.

D’esta manera, resulta que dos dels germans han de demanar prestat al pare per a arribar als gastos mínims que han d’afrontar cada mes (recordem, 250 euros). El pare, a qui queden 300 euros per assignar, els en presta 100 a cada un, però amb la condició que li’ls han de tornar i amb interessos. Els dos germans espoliats, com que mentre visquen a la llar paterna no tenen cap alternativa més, ho accepten. Mentrestant, els altres dos germans, els beneficiats, que ja reben 50 euros més dels que necessiten, veent què ha fet el pare amb els altres dos, també li demanen diners prestats per a luxes, de manera que en reben 50 més per cap. Per tant, resulta que dos germans passen el mes amb 350 euros, mentre que els altres dos ho han de fer només amb 250; però mentre que els primers només queden a deure’n 50, els segons, damunt que en reben menys, en queden a deure 100.

En un moment donat, l’economia domèstica trontolla: el pare veu que ha d’afrontar més gastos i que ja no pot reservar 300 euros mensuals per a prestar-los als fills. Per això, els exigeix que reduïsquen tant com puguen el dèficit, és a dir, els diners que li han de demanar prestats. Els germans beneficiats, acostumats com estan ja als luxes, admeten renunciar a 25 euros i continuar rebent-ne només uns altres 25, però li posen una condició al pare: els altres dos germans, els espoliats, han de ser tractats igualment. És a dir, si fins ara rebien prestats 100 euros mensuals, ara només en podran demanar 25, com ells. Els dos germans infrafinançats, per tant, hauran de funcionar amb els 150 euros de l’assignació regular més els 25 prestats, 175 en total. Mentre que els altres dos, els privilegiats, mantenen l’assignació de 300 més els 25 prestats, que en sumen 325.

És en este context quan els dos germans maltractats comproven que no es poden apretar més el cinturó. Que ja no poden reduir més el gasto. Que amb 175 euros només que aspiren a morir lentament de fam. Per això, en un gest últim de supervivència, com que no s’atreveixen a plantar-se davant del pare i exigir-li l’assignació justa, li demanen un dèficit diferenciat, és a dir, li demanen que, en comptes de rebre els mateixos 25 euros prestats que els altres dos germans, els en concedisca 75 (que, òbviament, hauran de tornar en el futur) i, així, igualar-se als altres dos, als privilegiats, no en els 25 euros que reben prestats, sinó en els 25 als quals renunciarien.

És just en este punt quan Monago li diu a Fabra que d’això, res de res. Que es llija les regles de la casa i que no siga insolidari amb els altres, amb els que més reben. Fabra acatxa el cap, farfolla algunes paraules inconnexes i se’n torna a casa amb 175 euros per a tots els valencians (quan en necessitem almenys 250) i una bescollada que l’ha deixat més coent que un all, com a tots nosaltres.
Vet ací una de les principals raons per les quals alguns som i ens diem nacionalistes valencians. Per a reivindicar el finançament que ens pertoca en funció del que aportem. És a dir, per a reivindicar el que és just. Per a reivindicar el que és nostre.

Juli Martínez Amorós
Bloc-Compromís de Novelda

dimecres, 22 de maig del 2013

Compromís Novelda a favor dels trens regionals i de rodalies


Davant de la imminent arribada del tren d’alta velocitat a Alacant, des de Compromís Novelda volem reivindicar el transport públic i la mobilitat sostenible i, més en concret, el ferrocarril com a mitjà de transport. Ens preocupa que amb la posada en marxa de l’AVE fins a Alacant durant les pròximes setmanes, es puguen perdre serveis des de l’estació d’Elda-Petrer, la més propera a la nostra localitat per a la majoria de destinacions. Si passa això, els novelders i les novelderes que viatgem cap a l’interior de la península patirem un greu perjuí, ja que haurem de desplaçar-nos fins a Alacant amb el cost econòmic i en temps que això suposa, i a més haurem de pagar un bitllet més car.

En matèria ferroviària, una de les reivindicacions més importants que Bloc-Compromís defén des de fa temps és el Corredor Mediterrani, una línia que supera l’estructura radial i ens connecta amb Europa per la costa mediterrània, que potencia la nostra economia i afavoreix l’exportació (no oblidem que en l’Eix Mediterrani es genera el 40% del PIB de l’estat).

Però també volem reivindicar el transport públic de proximitat, que afavoreix la mobilitat comarcal i intercomarcal. Per este motiu, Compromís preguntarà al Ministeri de Foment, a través del nostre diputat Joan Baldoví, sobre els serveis que mantindrà l’estació d’Elda-Petrer i si RENFE té intenció d’ampliar l’escassa oferta de trens regionals de la línia Múrcia-València que paren en les estacions de Novelda-Asp i Elda-Petrer. També proposarem la posada en marxa d’un servei de rodalies Alacant-Vinalopó, similar als que ja existeixen entre Múrcia i Alacant o Xàtiva-València-Castelló.
Finalment, també instem l’Ajuntament de Novelda a millorar el transport públic urbà per a comunicar el barri de l’Estació amb el nucli del poble.

dimarts, 30 d’abril del 2013

Opinió: Un país sense eduació


El més trist i desolador d’esta etapa que va arrancar oficialment en 2008 (però ja estava gestant-se molt abans) i que tan bé sobreviu al pas dels anys no és només tot el dolor insondable que provoca, ni tampoc la pèrdua irreparable de l’estat del benestar que créiem consolidat, sinó una sensació inquietant que, com un calfred, ens recorre l’esquena: no hi ha cap full de ruta per a superar-la. L’austeritat de la qual ha fet bandera el govern de Mariano Rajoy fins a uns extrems desorbitats no ha servit per a res més que per a estendre la devastació: ni ha reduït el dèficit fiscal, ni ha generat llocs de treball, ni tan sols ens ha dibuixat una mínima esperança en l’horitzó.
No pretenc, però, fer ací una nova diagnosi, que seria inevitablement reiterativa, del caos social en què vivim. Vull, en canvi, reprendre la pregunta que, últimament, des del més absolut dels desànims, comencen a fer-se algunes persones: hi ha eixida? I si n’hi ha, a on està? Per a respondre, hem de partir d’una premissa que a voltes pareix que se’ns oblide: no es crearà ocupació, ni creixerem econòmicament, gràcies a una espècie de ciència infusa que aparega per generació espontània. En canvi, cal plantar les bases, cal sembrar les llavors, cal llaurar el terreny i fer saó. Molt bé, em direu. I com es fa tot això?
I vet ací la resposta: amb educació. És a dir, reforçant el sistema educatiu, consolidant la formació de totes les persones que componem la nostra societat, començant, com no deuria ser de cap altra manera, pels més menuts. En l’educació, per tant, hi ha l’eixida de la crisi. En una educació que ens ajude a entendre el nostre món, que evite que repetim els errors del passat, que explique que el sistema capitalista basat en el consumisme és insostenible, que fomente un estil de vida en harmonia amb la naturalesa, que conte la nostra història subratllant les nostres senyes d’identitat o que prepare els xiquets i les xiquetes de hui dia per a superar els reptes que hauran d’afrontar en el futur, entre altres moltes coses. Però, això interessa als nostres governants?
Si ens fixem exclusivament en els seus actes, com bé recomana la Bíblia, haurem de convindre que no. El PP no ha mogut ni un dit per a reforçar el sistema educatiu públic valencià. Ans al contrari, si l’ha mogut, ha sigut per a desacreditar-lo encara més i afavorir l’ensenyament privat i concertat. Així, si els valencians ja ostentàvem el dubtós honor d’encapçalar la llista de fracàs escolar amb prop del 40% dels casos, és evident que les retallades directes que han recaigut en educació no han fet més que empitjorar eixa estadística: disminució de professors, augment de la ràtio, desaparició de beques de llibres, eliminació d’autobusos i menjadors escolars, o l’última: la supressió dels mestres de suport al valencià en les escoles de Novelda en què es fa immersió: Jesús Navarro, Alfons X el Savi, Sánchez Albornoz i Jorge Juan. Com es veu, totes estes mesures consagren la separació entre classes socials i enterren la teòrica igualtat d’oportunitats entre les persones. Si això és una conseqüència inevitable o és el que es pretenia, és una pregunta que deixe en l’aire per a convidar a la reflexió.
Però la realitat és que el PP no ha tingut prou amb l’aplicació d’estos retalls, sinó que, a més, està duent a terme un procés de calculat desprestigi cap a l’educació pública i cap als professionals que la sostenen. Els atacs constants contra el professorat no s’han cenyit només a erosionar les seues condicions laborals, sinó que han tocat també aspectes molt més sensibles, com la imatge pública davant de la societat i, sobretot, davant del seu alumnat. Només des d’este prisma es pot entendre el decret promogut per la consellera María José Català en contra dels interins, o la infame campanya titulada “Que no te adoctrinen”, promoguda per les NNGG de Castelló, i que incita a la delació anònima dels professors que s’atrevisquen a expressar uns plantejaments socials, històrics o polítics que no siguen del gust dels afins a eixe partit.
Vist tot això, entenc que no tenim mes remei que reprendre, amb més èmfasi encara, l’apologia de l’educació que he iniciat més amunt. Si bé mantindre un bon sistema educatiu és car, més cara és encara la factura que cal pagar per desmantellar-lo. En l’educació es troba la porta d’eixida de la crisi (probablement l’única!), encara que l’efecte no serà immediat. Perquè amb un sistema educatiu públic, universal i de qualitat, potser aconseguirem eixir avant d’ací a un bon grapat d’anys. Però, sense una educació gratuïta per a tots, no eixirem avant en la vida. No, els valencians i els novelders no podem permetre’ns el luxe de viure en un país sense educació. Per molt que això siga el que alguns més voldrien.
Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda




dilluns, 15 d’abril del 2013

Compromís s’adherix a les reivindicacions dels afectats per les hipoteques


Compromís per Novelda vol expressar la seua adhesió a les reivindicacions que promou la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), ja que entenem que la situació actual del mercat immobiliari, els desnonaments i els drames familiars conseqüents són deguts a la política erràtica duta a terme per PSOE i PP, que sempre ha anteposat els interessos dels bancs, per davant de les necessitats i les realitats vitals de les persones. Per això, volem exposar la nostra solidaritat inequívoca amb les persones que estan patint a causa d’esta desgraciada crisi que s’ha convertit en estafa.

Encara que entenem que este és un problema d’àmbit superior al municipal, els ajuntaments també han d’estar al costat de les persones, ja siga excloent la policia municipal de participar en els desnomanets, arribant a acords amb les entitats bancàries o amb altres gestos, com ja s’ha fet a altres municipis valencians.

Per tot això, Bloc-Compromís per Novelda vol demanar a l’Ajuntament que ature, en la mesura de les seues possibilitats, els processos de desnonament que hi haja en marxa i vol instar els poders polítics competents a revisar, d’una vegada per totes, seguint les instruccions emeses des de Brussel·les, una llei hipotecària damnosa amb les persones i profundament anacrònica, en comptes de criminalitzar els afectats com si foren terroristes o delinqüents.

dilluns, 25 de març del 2013

Compromís per Novelda s’adhereix a les reivindicacions del professorat interí del País Valencià


Compromís per Novelda vol donar suport al professorat interí que s’ha manifestat hui en la ciutat d’Alacant. Esta manifestació coincideix amb el quart dia de vaga dels sis que este col·lectiu s'ha vist obligat a convocar com a resposta a la consellera d’Educació, Maria José Català, que ha decidit actuar unilateralment, en contra del plantejament de tots els sindicats i del col·lectiu afectat, i ha imposat un decret que pot provocar que es queden sense treball més de 5.000 interines i interins amb molts anys d'experiència.

El professorat interí ha treballat durant anys, amb la vocació per bandera, fent-se càrrec de les vacants més conflictives, canviant de residència cada any i cobrint les baixes d’altres professors de banda a banda del País Valencià. Este esforç, que des de Compromís volem subratllar i valorar com és degut, no és tingut en compte pel Partit Popular, que continua alimentant una constant campanya de desprestigi contra el professorat, per encobrir l'objectiu principal d'este decret: seguir destruint l'educació pública i totes les persones que, amb el seu treball diari, han lluitat i lluiten per dignificar-la i per assegurar que l’educació no es convertisca en un luxe elitista, sinó en un dret públic, universal i gratuït.


Des de Compromís per Novelda denunciem este nou atac contra l'educació dels nostres fills i les nostres filles, un atac acarnissat que va començar amb retalls de tot tipus, augments de ràtio i baixes sense cobrir, i que hui continua amb un colp directe contra els professors i les professores, que no solament veuen com no se’ls reconeix la tasca que desenvolupen, sinó que, a més, són desacreditats novament pel PP davant de l’opinió pública.

divendres, 8 de març del 2013

Opinió: Novelda sense rumb

Com més complexa és una situació, més necessari es fa tindre un full de ruta fiable capaç de superar-la. Quan el PP va accedir al govern municipal de Novelda el maig de 2011, havia tingut temps de sobra –tota una legislatura– per a analitzar en profunditat les dimensions d’esta crisi econòmica i plantejar polítiques que ens ajudaren a deixar-la arrere. Almenys, això ens volien fer creure, quan l’aleshores candidata, Milagrosa Martínez, posava ben tesa davant dels fotògrafs just a la porta de l’oficina de l’INEM, emulant l’actuació que també protagonitzaria el seu líder, Mariano Rajoy, amb la mateixa falta de resultats. Perquè, com sabem, l’èxit electoral del PP no ha comportat cap alteració màgica de les coses: ni sabien com frenar la destrucció d’ocupació, ni tan sols havien dissenyat cap fórmula per a intentar-ho.

Però no passava res: a Novelda, igual que al conjunt d’Espanya, el PP sabia que podia confiar en una immillorable coartada per a justificar la seua incapacitat: l’herència rebuda. Al·ludir insistentment a això ha sigut, per a ells, un autèntic baló d’oxigen, al qual encara recorren sense patir ni un poquet de vergonya. Ara bé: a punt de complir la mitat de la legislatura, el conjunt de la ciutadania esperaria que ja haguera arribat l’hora de deixar de mirar al passat i, en canvi, estigueren procurant una solució per al present i el futur immediat, tan plens els dos de penombres.

Just al contrari, la nostra quotidiana realitat s’obstina en una evidència palmària: el PP no té cap full de ruta, ni té cap brúixola que ens indique per a on està el camí d’eixida. Vam passar el primer any de mandat de Milagrosa mirant arrere i parlant dels jornals dels regidors, com si qualsevol d’eixes dos coses poguera arreglar res. I miren, no: en el passat no es van fer bé les coses, els novelders i les novelderes ben clar que ho van constatar en les urnes i estar mencionant-lo dia sí, dia també, no és més que una excusa de mal pagador. I centrar el debat polític, com es va fer, en aspectes tan poc substancials com el jornal dels regidors no és més que una magnífica manera de perdre el temps i no avançar en res.
Suposàvem, o més aïna volíem suposar, que, a partir del segon any, les coses canviarien. I sí, han canviat. Però a pitjor. Ara, el centre de la política noveldera s’ha desviat i apunta, inexorablement, cap a les acusacions de corrupció de l’actual alcaldessa, Milagrosa Martínez (per a la qual la fiscalia anticorrupció demana onze anys de presó i trenta-huit d’inhabilitació) i cap a la descomposició interna del PP, evidenciada en la batalla de la successió entre Rafael Sáez i Valentín Martínez, i en la divisió entre els regidors favorables i els contraris a l’antiga presidenta de les Corts. L’últim episodi d’este enconat conflicte ha sigut la dimissió, hui mateix, de José Miguel López, fins ara regidor de Joventut i Medi Ambient, dimissió que ha hagut de comunicar a les portes de l’Ajuntament per a evitar ser tutelat per l’alcaldessa.
En este caldo de cultiu, resulta bastant fàcil imaginar que ajudar la gent del poble a superar la crisi no deu ser una de les prioritats de l’equip de govern. Entre els conflictes interns, la lluita per la successió,els estudis de francés i els lícits moviments per a evitar acabar en la presó, suposem que ja acumulen prou maldecaps. Enmig de tot açò, encara tenen la barra de condimentar alguna intervenció amb crítiques explícites a l’herència rebuda, com si repetir de nou la mateixa cançoneta poguera ajudar-nos en res, quan està ben clar que no. Observar el present, diagnosticar-lo i proposar respostes. Preocupar-se pels problemes de les persones i intentar resoldre’ls. Assajar fórmules per a eixir avant, encara que fracassen. Eixe, i no altre, hauria de ser el full de ruta del govern municipal de Novelda. Vorem què fan. Encara tenen dos anys per a determinar quina és l’herència que ens deixen.

Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda


Pinche aquí para acceder a la versión en castellano

dijous, 28 de febrer del 2013

Bloc-Compromís de Novelda pregunta a PP i UPyD per què s'oposen a un millor finançament per als valencians

Els valencians i les valencianes arrosseguem un dèficit de finançament gegant, que, a grans trets, es pot quantificar en més d'11.000 milions d'euros de deute històric acumulat, uns 3.000 milions d'euros anuals negatius de balança fiscal i unes inversions en infraestructures molt per davall de la mitjana.

Davant d'esta injustícia, agreujada encara més per les polítiques malgastadores del PP en la Generalitat Valenciana, la coalició Izquierda Plural va plantejar en les propostes de resolució del recent Debat de l'Estat de la Nació que fóra revisat este sistema de finançament autonòmic que tant ens perjudica als valencians. A favor d'esta proposta es van pronunciar els grups del PSOE i de Compromís, mentre que, incomprensiblement, els diputats valencians del PP i d'UPyD es van posicionar en contra dels interessos de les persones que els van votar.

Per això, des de Bloc-Compromís per Novelda, volem elevar als representants municipals d'estos dos últims partits (PP i UPyD) si estan d'acord amb la posició presa pels seus companys en el Congrés dels Diputats i, en cas afirmatiu, volem preguntar-los què els porta a posicionar-se a favor d'una injustícia que atempta contra la igualtat de drets i contra el benestar del poble valencià i, en conseqüència, del poble de Novelda.

Pulsa aquí para acceder a la versión en castellano

diumenge, 17 de febrer del 2013

Opinió: Solidaritat valenciana (val./cast.)

He de reconéixer que escoltar la ministra Ana Pastor, en el context d’un fòrum amb l’empresariat valencià, defugir qualsevol compromís amb la construcció del corredor mediterrani i, per contra, apel·lar una volta més a la solidaritat, com a pretés tòtem en estos temps de penúria, no em va provocar ja ni sorpresa, ni vergonya, ni tampoc vergonya aliena, ni tan sols indignació. De fet, no em va provocar res. Des del govern central abusen tant d’eixe concepte quan es dirigeixen a nosaltres, els valencians, que ja és com si no digueren res, com si evidenciaren que d’ells no es pot esperar res (res de bo). Perquè, en realitat, no comprometre’s a prioritzar la construcció del corredor mediterrani no respon a criteris solidaris, sinó més aïna a l’absència de criteri.

Enric Morera, síndic de Compromís

A nosaltres no cal que ens demanen ser solidaris: fa dècades que ho som, que ho som més que els ciutadans de cap altra comunitat autònoma. Els valencians arrosseguem un deute històric de més de huit mil milions d’euros, patim una balança fiscal anual negativa d’uns altres tres mil i estem finançats molt per davall de la mitjana any rere any. Però, a més, és que, com ha publicat esta setmana el diari Información, els valencians tenim una renda per càpita anual molt inferior a la resta de l’estat, en concret, dos mil set-cents euros menys que els altres ciutadans d’Espanya. ¿Algú pot explicar com es pot sostindre que un dels més pobres aporte més que els rics? ¿Això és solidaritat o és directament un espoli?
La crisi ha permés posar punt i final a la falòrnia del Levante feliz. Aquell lema dessubstanciat i fal·laç que s’ha esvaït com un terrosset de sucre en ser que va esclatar la bambolla immobiliària. I ara, el que ens trobem és que, com diu el líder de Compromís, Enric Morera, a Madrid mai no tenen diners per al poble valencià. Mentre abans ens deixaven jugar a fer de nous rics (veritat, Camps?), ara som els elegits per a simbolitzar la caiguda en desgràcia, som el cap de turc, el fillet bord que volen exposar a la vergonya pública. I això ocorre amb la necessària connivència de la Generalitat Valenciana, governada (és una manera de parlar) per un Alberto Fabra convertit no ja en delegat de Rajoy, sinó en simple titella muda, i amb la incredulitat d’escoltar, de tant en tant, que algun membre del PSOE demana ara tot el que no van fer mentre manaven.
El poble valencià, però, pareix que ja s’ha cansat de tot això: de la solidaritat mal entesa, de pagar i no rebre, de callar i acatxar el cap. En l’enquesta que el diari El País va publicar per al passat Nou d’Octubre, ja es replegava que un 13% dels valencians entenien que el partit polític que millor defensava els nostres interessos no era cap dels tradicionals, sinó que eixe paper corresponia a Compromís. El pas dels mesos no ha fet més que refermar eixa percepció: mentre els uns no fan més que perdre suport electoral amb cada enquesta i amb cada cas de corrupció que ix a la llum, Compromís va consolidant-se com l’alternativa per a tots aquells que volem reivindicar els valors del poble valencià i un present i un futur basats en el respecte a la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori.
Esta afirmació l’avalen les últimes enquestes publicades: la del CIS del mes de gener, que dóna per a Compromís un 1,1% de vot a tot l’estat en unes eleccions generals, de manera que més que duplica el resultat de novembre de 2011 (un 0,5%). I la de l’empresa Celeste-Tel del mes de febrer, que ja replega la reacció de la ciutadania davant del cas Bárcenas, i que atorga a Compromís un 1,8% de vot i una projecció de 3-4 diputats, que vindrien a reforçar el gran treball que Joan Baldoví està protagonitzant al Congrés, situarien el País Valencià en clau d’igualtat amb la resta de nacionalitats històriques i ens allunyarien, per fi, d’una solidaritat tan injusta que es fa difícil de distingir de l’obedient subordinació.
Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

Pincha aquí para acceder a la versión en castellano 
SOLIDARIDAD VALENCIANA

Debo reconocer que escuchar a la ministra Ana Pastor, en el contexto de un foro con el empresariado valenciano, evitar cualquier compromiso con la construcción del corredor mediterráneo y, por contra, apelar otra vez más a la solidaridad, como supuesto tótem en estos tiempos de penuria, no me provocó ya ninguna sorpresa, ni vergüenza, ni tampoco vergüenza ajena, ni siquiera indignación. De hecho, no me provocó nada. Desde el gobierno central abusan tanto de ese concepto cuando se dirigen a nosotros, los valencianos, que ya es como si no dijeran nada, como si evidenciaran que de ellos, no se puede esperar nada (nada bueno). Porque, en realidad, no comprometerse a priorizar la construcción del corredor mediterráneo no responde a criterios solidarios, si no más bien a la ausencia de criterio.
A nosotros no hace falta que nos pidan ser solidarios: hace décadas que lo somos, que lo somos más que los ciudadanos de cualquier otra comunidad autónoma. Los valencianos arrastramos una deuda histórica de más de ocho mil millones de euros, sufrimos una balanza fiscal negativa de otros tres mil y estamos financiados muy por debajo de la media año tras año. Pero además, es que, como ha publicado esta semana el diario Información, los valencianos tenemos una renta per cápita anual muy inferior a la resta del estado, en concreto dos mil setecientos euros menos que los otros ciudadanos de España. ¿Alguien puede explicar cómo se puede sostener que uno de los más pobres aporte más que los ricos? ¿Eso es solidaridad o es directamente un expolio?
La crisis ha permitido poner punto y final a la pamplina del Levante feliz. Ese lema desubstanciado y falaz que se ha disuelto como un terrón de azúcar en el momento que estalló la burbuja inmobiliaria. Y ahora, lo que nos encontramos es que, como dice el líder de Compromís, Enric Morera, en Madrid nunca tienen dinero para el pueblo valenciano. Mientras antes nos dejaban jugar a hacer de nuevos ricos (verdad, Camps?), ahora somos los elegidos para simbolizar la caída en desgracia, somos la cabeza de turco, el hijo bastardo que quieren exponer a la vergüenza pública.  Y esto ocurre con la necesaria connivencia de la Generalitat Valenciana, gobernada (es una manera de hablar) por un Alberto Fabra convertido no ya en delegado de Rajoy, si no en una simple marioneta muda, y con la incredulidad de escuchar, de vez en cuando, que algún miembro del PSOE pide ahora todo lo que no hicieron mientras mandaban.
El pueblo valenciano, sin embargo, parece que ya se ha cansado de todo esto, de la solidaridad mal entendida, de pagar y no recibir, de callar y agachar la cabeza. En la encuesta que el diario El País publicó el pasado Nou d'Octubre, ya se recogía que un 13% de los valencianos entendían que el partido político que mejor defendía nuestros intereses no era ninguno de los tradicionales, si no que este papel correspondía a Compromís. El paso de los meses no ha hecho más que reafirmar esta percepción: mientras unos no hacen más que perder apoyo electoral en cada encuesta y con cada caso de corrupción que sale a la luz, Compromís va consolidándose como la alternativa para todos aquellos que quieren reivindicar los valores del pueblo valenciano y un presente y un futuro basados en el respeto a nuestro lengua, nuestra cultura y nuestro territorio.
Esta afirmación la avalan las últimas encuestas publicadas: la del CIS del mes de enero que daba a Compromís un 1,1% de voto en todo el estado en unas elecciones generales, de forma que más que duplica el resultado de noviembre de 2011 (un 0,5%). Y la de la empresa Celeste-Tel del mes de febrero, que ya recoge la reacción de la ciudadanía ante el caso Bárcenas, y que otorga a Compromís un 1,8% de voto y una proyección de 3-4 diputados, que vendrían a reforzar el gran trabajo que Joan Baldoví está protagonizando en el Congreso, situarían al País Valenciano en clave de igualdad con el resto de nacionalidades históricas y nos alejarían, por fin, de una solidaridad tan injusta que se hace difícil de distinguir de la obediente subordinación.

Juli Martínez Amorós,
Bloc-Compromís de Novelda

dilluns, 28 de gener del 2013

Opinió: Onze (val./cast.)


Fa uns quants anys, em vaig endinsar en l’obra narrativa de Paulo Coelho, i vaig tindre l’ocasió de gaudir d’obres com Maktub, L’alquimista, Veronika decideix morir, La bruixa de Portobello, El Zahir Onze minuts. A pesar que l’autor brasiler sol ser vituperat per qui diu que la seua literatura és, més aïna, un compendi de llibres d’autoajuda, he de mostrar el meu absolut rebuig al component negatiu d’eixa asseveració: jo no sé si eixes novel·les es poden qualificar així o no, però això no és el que importa. Només sé que a mi m’enriquiren personalment, que van ampliar el meu món interior i que em van fer reflexionar sobre el meu (i el nostre) modest paper en la Terra. I, en este sentit, vull destacar la novel·la que, per a mi, va ser més influent, la que dóna, en part, títol a este article: Onze minuts. Una obra plena de lirisme i d’introspecció, en què Coelho retrata les arestes de les relacions personals i descriu els límits (físics, sentimentals i temporals) de l’amor i del fet amorós.
Eixos onze minuts, que per a algú poden ser escassos i fugaços, i possiblement no sense raó, són, si sóc exacte, sis-cents quaranta-nou segons més que els que el PSOE, fent gal·la del que entén per democràcia, va pretendre atorgar als candidats de Compromís en els debats que havia de televisar Canal 9 per a les eleccions generals de 2011. En concret, onze segons. El destrellat era tan monumental que inclús en la televisió autonòmica valenciana van vore que això no tenia ni cap ni peus, i que no estaven disposats a dur avant el sainet que proposaven els socialistes.
Diuen que una oroneta no fa primavera i, per tant, tal volta estaríem incorrent en un excés de severitat si volguérem definir l’actuació del PSOE només per eixos onze segons. Però, per sort, el partit del puny i la rosa ens ajuda a eliminar eixe dubte i ens demostra que no ha aturat la seua dinàmica d’acumular destrellats, sinó tot el contrari: estos dies han començat a plantejar si no seria millor que es reduïren les circumscripcions electorals, ara que veuen que se’ls mengen en les enquestes, i així retallar encara més eixe exigu instant, eixos onze segons que encara consideren un temps excessiu per a qui es nega a formar part del bipartidisme sistèmic que ens afona. El PSOE, com veem, ja no aspira a governar mai més, sinó que, com ja fa anys que fa, actua com una vulgar ETT: només pretén conservar tantes poltrones com li siga possible, cosa lícita en estos temps en què el sustent alimentari no està sempre garantit.
També s’aferra a la poltrona Milagrosa Martínez, alcadessa de Novelda, diputada del PP i expresidenta de les Corts Valencianes. S’hi aferra perquè la fiscalia anticorrupció demana per a ella una temporada de desconnexió política en la presó, a causa de la seua presumpta implicació, mentre va ser consellera de Turisme amb Camps, en la inacabable trama Gürtel. No sabem com deu jutjar el PSOE la durada d’eixa temporada, però si onze segons ja els consideraven excessius, supose que onze anys, que és el que demana la fiscalia per a Milagrosa, els deu paréixer una eternitat. No està en el meu propòsit emetre cap prejuí sobre l’actual alcaldessa de Novelda, però no puc deixar de preguntar-me què pot passar pel cap d’un polític per a abandonar la vocació de servir les persones a qui representa i, per contra, caure en la temptació de concedir privilegis a gentola, a canvi de posseir un ridícul rellotge, una bossa de Louis Vuitton o un trage fet a mida. En el cas de Milagrosa Martínez, els fets són tan tristos que acaben provocant pena: tan gran és la debilitat humana, que una persona que ho tenia tot per a entrar en els annals de la història de Novelda, vorem si no acaba entrant en la presó i sent recordada per tot este avalot.
Però eixa mateixa debilitat, insondable, no és ni de bon tros anecdòtica, sinó que s’estén com una taca d’oli entre molts dels dirigents que, teòricament, haurien de vetlar pel benestar de tots nosaltres. L’extresorer del PP, Luis Bárcenas, també pateix del mateix mal i ha caigut de morros en la teranyina de la corrupció i en l’afany d’amassar diners com qui amassa la pasta per a fer una coca. En el cas d’este home, no han sigut onze, sinó onze dos voltes, és a dir, vint-i-dos, els milions d’euros que va amuntonar en un compte suís, que és un país centreeuropeu ple de xocolate, rellotges, serres, esquiadors i, sobretot, diners negres, tants que podrien resoldre el problema endèmic de la fam en el món.
Vull subratllar l’última frase, perquè és la que millor defineix la realitat en què ens inserim, tan allunyada dels valors humans (de fet, contrària) i tan segrestada per l’avarícia irracional. No és només que hi haja polítics que, en comptes de ser un exemple per a tots, siguen corruptes. No és només que hi haja partits que, en comptes d’expulsar-los i investigar-los, els protegisquen i els donen cobertura. No és només això: és que la gent, el comú dels mortals, els permetem eixos comportaments tornant-los a votar, inclús a voltes els aplaudim sense la més mínima sensació de vergonya. Per què ho fem? Per què els disculpem? Que volem ser com ells? Potser no seria sobrer que, si tenim una estoneta, llegírem algun dels llibres que he esmentat al principi. Segur que ens ajudarien a repensar el nostre paper, fugisser i insignificant, en la Terra i a cerciorar-nos que ser el més ric del cementeri, més si això s’aconsegueix furtant i denigrant, no és cap virtut ni cap triomf, sinó una magnífica manera de tirar la nostra vida al fem.


Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda

Pincha aquí para acceder a la versión en castellano 

ONCE
Hace unos años profundincé en la narrativa de Paulo Coelho, y tuve la ocasió de disfrutar de obras com MaktubEl AlquimistaVeronika decide morirLa bruja de PortobelloEl zahir u Once minutos. A pesar de que el autor brasileño suele ser vituperado por quien dice que su obra es, más bien, un compendio de libros de autoayuda, debo mostrar mi absoluto rechazo al componente negativo de esta aseveración: yo no sé si esas novelas se pueden calificar así o no, pero esto no es lo que imporante. Solo sé que a mí me enriquecieron personalmente, que ampliaron mi mundo interior y que me hicieron reflexionar sobre mi (y nuestro) modesto papel en la Tierra. Y, en este sentido, quiero destacar la novela que, para mí, fue la más influyente, la que da, en parte, título a este artículo: Once minutos. Una obra llena de lirismo y de instrospección, en que Coelho retrata las aristas de las relaciones personales y describe los límites (físicos, sentimentales y temporales) del amor y el hecho amoroso.
Esos once minutos, que para algunos pueden ser escasos y fugaces, y posiblemente no sin razón, son, siendo exacto, seiscientos cuarenta y nueve segundos más de los que el PSOE, haciendo gala de lo que entiende por democracia, pretendía otorgar a los candidatos de Compromís en los debates que debía televisar Canal 9 para las elecciones generales de 2011. En concreto, once segundos. El disparate era tan monumental que incluso en la televisión autonómica valenciana vieron que eso no tenía ni pies ni cabeza, y que no estaban dispuestos a llevar a cabo el sainete que proponían los socialistas.
Dicen que una golondrina no hace primavera y, por tanto, tal vez estaríamos incurriendo en un exceso de severidad si quisiéramos definir la actuación del PSOE solo por esos once segundos. pero, por suerte, el partido del puño y la rosa nos ayuda a eliminar esa duda y nos demuestra que no ha parado su dinámica de acumular disparates, sino todo lo contrario: estos días han empezado a plantear si no sería mejor que se redujeran las circunscripciones electorales, ahora que ven que las encuestas se los comen, y así recortar todavía más ese exiguo instante, esos once segundos, que todavía consideran un tiempo excesivo para quien se niega a formar parte del bipartidismo sistémico que nos hunde. El PSOE, como vemos, ya no aspira a gobernar nunca más, sino que, como ya hace años hace, actúa como una vulgar ETT: solo pretende conservar tantas poltronas como le sea posible, cosa lícita en estos tiempos en que el sustento alimentario no siempre está garantizado.
También se aferra a la poltrona Milagrosa Martínez, alcadesa de Novelda, diputada del PP y ex presidenta de Les Corts Valencianes. Se aferra porque la fiscalía anticorrupción pide para ella una temporada de desconexión política en la prisión, a causa de su presunta implicación, mientras fue consellera de Turismo con Camps, en la inacabable trama Gürtel. No sabemos como debe juzgar el PSOE la duración de esta temporada, pero si once segundos ya los consideraban excesivos, supongo que once años, que es lo que pide la fiscalía para Milagrosa, les deben parecer una eternidad. No es mi propósito emitir ningún prejuicio sobre la actual alcaldesa de Novelda, pero no puedo dejar de preguntarme qué puede pasar por la cabeza de un político para abandonar la vocación de servir a las personas que representa y, por contra, caer en la tentación de conceder privilegios a gentuza, a cambio de poseer un ridículo reloj, un bolso de Louis Vuitton o un traje hecho a medida. En el caso de Milagrosa Martínez, los hechos son tan tristes que acaban provocando pena: tan grande es la debilidad humana, que una persona que lo tenía todo para entrar en los anales de la historia de Novelda, veremos si no acaba entrando en la prisión y siendo recordada por todo este alboroto.
Pero esta misma debilidad, insondable, no es ni mucho menos anecdótica, sino que se extiende como una mancha de aceite entre muchos de los dirigentes que, teóricamente, deberían velar por el bienestar de todos nosotros. El ex tesorero del PP, Luis Bárcenas, también sufre el mismo mal y ha caído de morros en la telaraña de la corrupción y en el afán de amasar dinero como quien la pasta para hacer una coca. En el caso de este hombre, no han sido once, sino dos veces once, es decir veintidós, los millones de euros que amontonó en una cuenta suiza, que es un país centroeuropeo lleno de chocolate, relojes, sierras, esquiadores y, sobretodo dinero negro, tanto que podrían resolver el problema endémico del hambre en el mundo.
Quiero subrayar esta última frase, porque es la que mejor define la realidad en la que nos adentramos, tan alejada de los valores humanos (de hecho, contraria) y tan secuestrada por la avaricia irracional. No es solo que haya políticos que, en vez de ser un ejemplo para todos, sean corruptos. No es solo que haya partidos que, en vez de expulsarlos e investigarlos, los protegen y les dan cobertura. No es solo eso, es que la gente, el común de los mortales, les permitimos esos comportamientos volviéndolos a votar, incluso a veces, les aplaudimos sin la más mínima sensación de vergüenza. ¿Por qué lo hacemos? ¿Por qué los disculpamos? ¿Que queremos ser como ellos? Quizá no sobraría que, si tenemos un ratito, leyéramos alguno de los libros que he mencionado al principio. Seguro que nos ayudarían a repensar nuestro papel, huidizo e insignificante, en la Tierra y a cerciorarnos que ser el más rico del cementerio, más aún si eso se consigue robando y denigrando, no es ninguna virtud ni ningún triunfo, sino una magnífica manera de tirar nuestra vida a la basura.

Juli Martínez Amorós
Bloc-Compromís de Novelda

dimecres, 23 de gener del 2013

El BLOC de les Valls del Vinalopó demana la dimissió de Milagrosa Martínez



David Navarro Fernández, secretari comarcal del BLOC dels Valls del Vinalopó i membre de l’Executiva Nacional de Compromís, ha declarat que «Milagrosa Martínez ha de dimitir del càrrec d’alcaldessa de Novelda i també renunciar al seu escó en Els Corts perquè esta situació és una vergonya per a les i els novelders i, per extensió, per a tots les valencianes i els valencians».
Navarro s’ha manifestat en este sentit després de conèixer-se la petició de la Fiscalia Anticorrupció d’11 anys de presó i 34 d’inhabilitació per a Milagrosa Martínez per suposats delictes de suborn i malversació de fons públics.
El representant del BLOC-Compromís ha lamentat que «este cas de presumpte finançament irregular del Partit Popular no és un fet aïllat», ja que, al seu judici, sembla respondre a un patró de corrupció generalitzada en el qual les institucions d’autogovern valencianes no han treballat al servei de tota la societat, sinó en benefici del Partit Popular.
«Este ús de les institucions com si foren finques particulars acaba traduint-se en una competició electoral injusta entre les diferents formacions polítiques; és com fer una carrera en la qual el PP competeix amb un avió supersònic, per tots els mitjans que té al seu abast, i els altres anem amb bicicleta», opina l’edil valencianista en l’Ajuntament de Petrer.
Precisament Pascual Díaz, alcalde d’este municipi de la comarca dels Valls del Vinalopó, presideix el Comitè d’Ètica provincial del Partit Popular. Per això, Navarro ha manifestat qui a la gent del BLOC, i del conjunt de la Coalició Compromís, «ens agradaria que Díaz posara ordre en este assumpte i garantira que, almenys en les comarques d’Alacant, persones com Miraculosa Martínez no seguisquen exercint càrrecs públics com si tal cosa, més encara després de la petició de la Fiscalia Anticorrupció. En cas contrari, este Comitè d’Ètica presidit per l’alcalde de Petrer quedarà totalment desautoritzat».
D’una altra banda, Navarro va reconéixer que en tots els partits, inclòs el BLOC-Compromís, poden sorgir casos de corrupció. No obstant això, des d’este grup polític considera que «la clau que ens diferencia a uns partits d’uns altres és com tractem la corrupció a nivell intern».

A més de les mesures disciplinàries que contemplen els estatuts del BLOC per a hipotètics casos de corrupció dels seus càrrecs públics, la Coalició Compromís ha presentat una pàgina web de “Salaris Públics”, en la qual s’està començant a publicar tots els salaris i/o indemnitzacions percebudes per regidors i parlamentaris de la coalició, entre ells els corresponents al Grup Municipal BLOC-Compromís en l’Ajuntament de Petrer. Navarro ha manifestat que es tracta d’«una mesura de transparència que esperem que siga copiada per altres partits polítics a través de plataformes pròpies o d’iniciatives ciutadanes com sueldospublicos.com».

dijous, 17 de gener del 2013

Coalició Compromís - Les Valls del Vinalopó presenta la seua nova comissió executiva comarcal


Dissabte passat a la ciutat d'Elda es va celebrar l'assemblea on es va constituir la nova comissió executiva comarcal de Compromís.

Compromís és el projecte que uneix BLOC, Iniciativa, Verds-EE i independents adherits a la coalició dins d'una estructura política més àmplia i oberta a la ciutadania , d'esta forma es consolida a la nostra comarca posicionant-se com l'opció necessària davant de les polítiques destructives del benestar dels grans partits que ens governen.

Els diputats de Compromís en Les Corts Valencianes, Juan Ponce (Verds-EE), Mireia Mollà (Iniciativa), i el diputat en Les Corts Generals Joan Baldoví (Bloc) van estar presents en este acte i van voler destacar de forma unànime la importància d'esta cooperativa que suma els seus esforços per ser la veu de tots els ciutadans i ciutadanes de Les Valls del Vinalopó.



Una vegada consensuada i votada la nova executiva va quedar de la següent manera:

PORTAVEU
Cristina Rodríguez Armigen (Verds-EE) Elda
PORTAVEU ADJUNT
Juan Carlos Navarro Albert (BLOC) El Pinós
ÀREA D'ADMINISTRACIÓ I FINANCES
Coordinador
Juan Carlos Férriz Martínez (Iniciativa) Salines
Adjunta
Silvia Rodríguez Olivares (Indep.) Petrer
ÀREA DE COMUNICACIÓ
Coordinadora
Sílvia Anna Tomàs (BLOC) Novelda
ÀREA D'ORGANITZACIÓ
Coordinador
Carles Sala Penalva (BLOC) Novelda
Adjunt
Rafael Espuig Carbonell (Verds-EE) Elda
ÀREA DE POLÍTICA INSTITUCIONAL
Coordinador
David Navarro Fernández (BLOC) Petrer
ÀREA DE SECTORIALS
Coordinador
Manuel Ibáñez Pascual (Verds-EE) Elda
Adjunt
Tomàs Pérez Medina (Verds-EE) Petrer
JOVES AMB COMPROMÍS
Coordinador
Miquel Àngel Campello Sanxís (BLOC) Petrer

dimarts, 8 de gener del 2013

Dissabte 12 de gener: vine a l'acte de presentació Compromís les Valls del Vinalopó

El projecte que unix Bloc | Iniciativa | Els Verds dins d'una estructura política més ampla i oberta a la ciutadania és COALICIÓ COMPROMÍS.

Des de les Valls del Vinalopó ens agradaria convidar-te al nostre acte comarcal de presentació que tindrà lloc dissabte 12 de gener a les 11:30 a la Fundació Paurides d'Elda (C/ Cardenal Cisneros 1).

En esta ocasió Compromís les Valls del Vinalopó constituirem la nova Comissió Executiva Comarcal acompanyats dels diputats Juan Ponce, Mireia Mollà i Joan Baldoví.

Junts continuarem treballant per un major benestar per als ciutadans i ciutadanes de la nostra comarca.

Per a aconseguir-ho comptem amb la teua presència i participació!

---------------------------

El proyecto que une a Bloc | Iniciativa | Els Verds dentro de una estructura política más amplia y abierta a la ciudadanía es COALICIÓ COMPROMÍS.

Desde les Valls del Vinalopó nos gustaría invitarte a nuestro acto comarcal de presentación que tendrá lugar el sábado 12 de enero a las 11:30 en la Fundación Paurides de Elda 
(C/ Cardenal Cisneros 1).

En esta ocasión, Compromís les Valls del Vinalopó constituiremos la nueva Comisión Ejecutiva Comarcal acompañados de los diputados Juan Ponce, Mireia Mollà i Joan Baldoví.

Juntos seguiremos trabajando por un mayor bienestar para todos los ciudadanos y ciudadanas de nuestra comarca.

¡Para conseguirlo contamos con tu presencia y participación!


Facebook: https://www.facebook.com/events/517793504920195/