dimecres, 12 de desembre del 2012

Opinió: La culpa de la crisi és de tots

Ens han dit i ens diuen insistentment que la culpa d’esta crisi és un poc de tots, perquè tots vam viure per damunt de les nostres possibilitats. Ens ho diuen i es queden tan amples, perquè saben que una mentira repetida mil vegades acaba pareixent una veritat –a pesar que no ho és. L’origen i la causa de la crisi no pot repartir-se entre els qui no pintàvem fava i els qui, teòricament, havien de pilotar el barco. Entre els qui s’hipotecaven amb crèdits desorbitats si no volien continuar vivint amb els pares fins als quaranta anys i els qui concedien eixos crèdits en una escalada absurda fins al desastre total. En realitat, l’única generalització que es pot fer sobre açò és que la crisi sí que l’estem patint i l’estem pagant tots. Però, ep!, compte!, tots els qui no l’hem causada. Esta crisi, que en sentit estricte és una estafa, té uns culpables molt clars: la inèpcia, l’avarícia i l’obsessió ideològica de la nostra classe política. Continua... 
Comencem sense distraccions amb el culpable més important: l’obsessió ideològica. A l’estat espanyol, des de fa dècades, es van creure que eren rics i que, calcant l’eix radial de carreteres, podien connectar Madrid amb les províncies a través d’una xarxa ferroviària d’alta velocitat (els malaurats AVE). Com bé sabem, en comptes de començar fent la connexió que per a tots hauria sigut la més lògica econòmicament (Barcelona-Madrid), es van dedicar a fer-ne altres: que si Sevilla-Madrid, que si Valladolid-Madrid. Tenia la seua raó, tot això: fer una demostració de força (que no d’intel·ligència) per part del president espanyol de torn. Tant fa, com fóra: el cas és que els AVE van continuar avant i ja arriben a Barcelona o a València, entre altres destinacions, i ara estan fent el de Galícia. Molt bé. No importa que siguen altament deficitaris, un tros de forat per on s’esgolen milers i milers d’euros en cada viatget. L’obsessió de fer de Madrid el centre de tot (obsessió que ara reediten amb la ridícula i vergonyant pugna entre el necessari i més que rendible corredor mediterrani i el perfectament prescindible i caríssim corredor central) explica una part importantíssima del dèficit de l’estat.

Seguim ara per l’avarícia, pecat capital. Si l’obsessió ideològica és el factor més rellevant en pes, l’avarícia, moltes voltes convertida en luxúria, és el factor més dolorós des del punt de vista ètic. Esta estafa té, entre els protagonistes principals, una rècua de personatges que han mogut fils per a major glòria seua (aeroports sense avions, edificis cars i estrambòtics sense utilitat, estudis de cine sense pel·lícules…) o per a gojar d’immerescuts luxes asiàtics en forma de grans banquets, viatges pagats, cotxes d’alta gamma, traductores romaneses, maletins plens de gom a gom, substàncies lisèrgiques i un llarg etcètera que no cal reproduir ací. Però estos fets no són només dolorosos èticament per se, sinó que també ho són per la impunitat en què, gràcies al nostre graciós sistema judicial, queden tots, tant els delinqüents de guant blanc, com els polítics megalòmans.
Són estos últims, els polítics que es retien culte a si mateixos, els que a més de pecar d’avarícia també pecaven d’inèpcia. Era esta manifesta incapacitat d’entendre res de comptes, era esta ignorància tan atrevida, la que els va menar a posar en mans d’altres ineptes els consells d’administració de les caixes d’estalvi. D’esta manera, controlades les caixes per consellers a sou del partit governant (i de l’opositor, encara que estos només anaven i cobraven), amb nuls coneixements econòmics, el fracàs, el desastre, estava garantit: balanços falsejats, cap previsió de l’esclat de la bambolla, jubilacions daurades, remuneracions indecents per no fer res… Els diners de tots en mans d’uns pocs, els quals, en el cas remot que algun dia siguen jutjats, també seran graciosament indultats per la justícia espanyola.
Però per a dotar de sentit ple la primera mentira glossada en este article, en necessitaven una altra. Una segona mentira de la qual es fan ressò inclús els més reputats periodistes que van a opinar als debats televisius. Tots assumeixen amb credulitat cristiana l’excusa que donen els polítics per a explicar com hem arribat fins ací: diuen que a vore qui era capaç, en plena eufòria immobiliària, de posar-li fre, a vore qui era el valent que apagava la música de la festa. Clar. Pobrets, tenen raó. Però serà possible que tinguen tan poca vergonya? I serem tan necis de creure’ls? Com que qui havia de posar fre a la disbauxa econòmica? Com que qui havia d’apagar la música de la festa? Ells! Eixa era la seua missió!
Uns polítics responsables ho haurien fet. Unes persones conscients del lloc que ocupaven, conscients de la seua responsabilitat històrica devers la ciutadania, ho haurien fet. Però no. No van fer res. Van ser uns irresponsables que van permetre que la nau sotsobrara mentre la música continuava sonant. I ara, amb l’aigua al coll (en alguns casos ja per damunt de la coroneta), ens diuen paternalistament que hem de socialitzar els sacrificis perquè la culpa és de tots. I un rave!

Juli Martínez Amorós
Bloc-Compromís de Novelda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada