Opinió: Governar és repartir dolor (val./cast.)

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, per fi ha posat el fil a l’agulla i ha verbalitzat les consignes bàsiques del PP: la seua acció de govern consisteix a repartir dolor. Tot i que això, com tantes i tantes coses, depén, perquè resulta que el dolor sempre el reparteixen entre els mateixos, mentre que la loteria sempre li toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el del cas Emarsa, el de les traductores romaneses) i només la reparteixen entre els seus.

En el debat d’investidura de Mariano Rajoy, el diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, va finalitzar el seu discurs fent una referència a unes paraules de l’expresident brasiler, Lula da Silva: «volem polítics valents, disposats a servir begudes amargues, però que no recaiguen només sobre les esquenes de la classe treballadora». La doctrina del PP, és just la contrària: polítics fal·laços, que s’obliden de la gent i viuen en la seua bambolla de luxe, mentre l’amargor (el dolor) trenca l’esquena del poble.

Fa ja uns quants mesos, reclamàvem que les mesures d’austeritat havien de ser distribuïdes entre tots els àmbits per igual. Que no és admissible que un sector importantíssim de persones s’haja quedat sense faena i sense subsidi; que els funcionaris hagen perdut sobre el 30% del seu poder adquisitiu; que els autònoms aguanten com puguen amb l’aigua al coll mentre l’administració no els paga el que els deu; o que els pensionistes –que són alhora el nostre origen, el nostre exemple i el nostre referent– hagen de trampejar per a tindre la nevera mig plena i comprar les medicines que necessiten. Mentrestant, les partides pressupostàries destinades a l’església catòlica, a l’exèrcit i a la casa reial es mantenen pràcticament igual que estaven, ningú es planteja augmentar les taxes impositives a les grans fortunes i tampoc es combat l’economia submergida i els seus màxims beneficiaris: els empresaris indecentment rics.

El ministre de Justícia, evidentment, menteix quan diu que governar és repartir dolor. Menteix per omissió, perquè el PP només reparteix dolor entre els més fràgils, entre els que fa un parell d’anys eren classe mitjana i ara són classe baixa; entre els que eren classe obrera i ara són classe esclava; i entre els que eren classe baixa i ara són classe exclosa. Encara estem esperant –i millor serà que ho fem en una butaca, si en tenim– que el PP s’atrevisca a tocar els privilegis dels seus, dels rics, dels grans empresaris amb comptes suculents en paradisos fiscals (¿saben que si es regularitzaren els diners dels paradisos es podria acabar la fam en tot el món?), dels polítics corruptes, adulats i aduladors, d’una mediocritat que fa caure de tòs, dels cacics, dels amos, dels mafiosos que es creuen amb dret a esclavitzar el poble i a ser reverenciats amb genuflexions i besamans. A eixos, no els toca el dolor que reparteix Gallardón, ni Wert, ni cap altre dels nostres ministres. A tots eixos, els esperen ara unes vacances de nadal en la neu, uns viatges a terres tropicals o unes compres i unes operacions estètiques a Nova York.

El dolor es queda ací, en les cases de totes i tots nosaltres, en la necessitat imperiosa de reduir els gastos fins a la mínima expressió, en la tristesa de contemplar una nevera mig buida -en el millor dels casos-, en la desolació de fer reunions familiars sense alegria, amb el drama dibuixat en la cara dels que no poden treballar, amb la desesperació dels qui ja no poden pagar la hipoteca i senten la gelor de la guillotina del banc que els vol expulsar de sa casa, amb la pena, de vore els iaios i els fills vivint un temps de penúria i de misèria que no es mereixien.

Eixe és el nostre dolor, la beguda amarga que sempre ens toca, l’única cosa que, de veritat, és propietat nostra.

Juli Martínez Amorós, Bloc Compromís de Novelda

Pincha aquí para acceder a la versión en castellano

GOBERNAR ES REPARTIR DOLOR

El ministro de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, al fin ha puesto el hilo a la aguja y ha verbalizado las consignas básicas del PP: su acción de gobierno consiste en repartir dolor. Aún cuando así, como en tantas y tantas cosas, depende, porque resulta que el dolor siempre lo reparten entre los mismos, mientras que la lotería siempre le toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el del caso Emarsa, el de las traductoras rumanas) y solamente la reparten entre los suyos.

En el debate de investidura de Mariano Rajoy, el diputado de Compromís al Congreso, Joan Baldoví, finalizó su discurso haciendo una referencia a unas palabras del expresidente brasileño, Lula da Silva:«queremos políticos valientes, dispuestos a servir bebidas amargas, pero que no recaigan solamente sobre las espaldas de la clase trabajadora». La doctrina del PP, es justo la contraria: políticos falaces, que se olvidan de la gente y viven en su burbuja de lujo, mientras la amargura (el dolor) rompe la espalda del pueblo.

Hace ya unos cuantos meses, reclamábamos que las medidas de austeridad debían ser distribuidas entre todos los ámbitos por igual. Que no es admisible que un sector importantísimo de personas se haya quedado sin trabajo y sin subsidio; que los funcionarios hayan perdido sobre el 30% de su poder adquisitivo; que los autónomos aguanten como puedan con el agua al cuello mientras la administración no les paga lo que les debe; o que los pensionistas –que son a la vez nuestro origen, nuestro ejemplo y nuestro referente– deban trampear para tener la nevera medio llena y comprar las medicinas que necesitan. Mientras tanto, las partidas presupuestarias destinadas a la iglesia católica, al ejercito y a la Casa Real se mantienen prácticamente igual que estaban, nadie se plantea aumentar las tasas impositivas a las grandes fortunas y tampoco se combate la economía sumergida y sus máximos beneficiarios: los empresarios indecentemente ricos.

El ministro de Justícia, evidentemente, miente cuando dice que gobernar es repartir dolor. Miente por omisión, porque el PP solamente reparte dolor entre los más frágiles, entre los que hace un par de años eran clase mediana y ahora son clase baja; entre los que eran clase obrera y ahora son clase esclava; y entre los que eran clase baja y ahora son clase excluida. Todavía estamos esperando –y mejor será que lo hagamos en una sillón, si tenemos– que el PP se atreva a tocar los privilegios de los suyos, de los ricos, de los grandes empresarios con cuentas suculentas en paraísos fiscales (¿saben que si se regularizase el dinero de los paraísos se podría acabar el hambre en todo el mundo?), de los políticos corruptos, adulados y aduladores, de una mediocridad que hace caer de espaldas, de los caciques, de los amos, de los mafiosos que se creen con derecho a esclavizar al pueblo y a ser reverenciados con genuflexiones y besamanos. A esos, no les toca el dolor que reparte Gallardón, ni Wert, ni ningún otro de nuestros ministros. A todos esos, les esperan ahora unas vacaciones de navidad en la nieve, unos viajes a tierras tropicales o unas compras y unas operaciones estéticas en Nueva York.

El dolor se queda aquí, en las casas de todas y todos nosotros, en la necesidad imperiosa de reducir los gastos hasta la mínima expresión, en la tristeza de contemplar una nevera medio vacía -en el mejor de los casos-, en la desolación de hacer reuniones familiares sin alegría, con el drama dibujado en la cara de los que no pueden trabajar, con la desesperación de quienes ya no pueden pagar la hipoteca y sienten el frío de la guillotina del banco que los quiere expulsar de su casa, con la pena, de ver a nuestros mayores y a nuestros hijos viviendo un tiempo de penuria y de miseria que no se merecen.

Ese es nuestro dolor, la bebida amarga que siempre nos toca, lo único que, verdaderamente, és propiedad nuestra.

Juli Martínez Amorós, Bloc Compromís de Novelda 

Bloc-Compromís de Novelda lamenta la mala imatge que causa a les institucions i al poble de Novelda el processament de Milagrosa Martínez en el cas Gürtel

Des de Bloc-Compromís sempre hem defensat que la política ha de ser la ferramenta per a solucionar els problemes de les persones, garantir el seu benestar i millorar la seua qualitat de vida. Però semblà que uns altres polítics no tenen el mateix concepte, i els llargs anys de majories absolutes del PP han propiciat governs foscos que han beneficiat uns pocs privilegiats i les seues pràctiques corruptes. Per eixa raó, no ens ha d’estranyar que la política siga vista com un dels majors problemes de la ciutadania.

En Compromís, en canvi, apostem per noves maneres de fer política, per buscar alternatives on els altres volen fer-nos creure que no n’hi ha i, sobretot, per situar les persones com els màxims beneficiaris de l’acció política. Per això, lamentem profundament el dany que causa el processament de l’alcaldessa de Novelda en un altre cas de corrupció, un dany que afecta greument l’opinió general sobre la política i sobre les institucions, cada vegada més desprestigiades per les actuacions d’alguns: les Corts, que Milagrosa Martínez va presidir durant l’anterior legislatura, i el nostre Ajuntament, del qual hui dia és la màxima autoritat.

A l’espera de la resolució judicial, Milagrosa Martínez ja s’ha afanyat a afirmar que té tot el dret a no dimitir dels seus càrrecs; ara bé, hauria de valorar que, amb això, contradiu frontalment el codi ètic del seu propi partit i també el del Congrés dels Diputats. Però, especialment, hauria de tindre en consideració el perjuí moral que, en no dimitir, causa a les institucions per a les quals ha sigut triada i, encara més, a les persones a qui representa, en este cas, tot el poble de Novelda.

Opinió: La culpa de la crisi és de tots

Ens han dit i ens diuen insistentment que la culpa d’esta crisi és un poc de tots, perquè tots vam viure per damunt de les nostres possibilitats. Ens ho diuen i es queden tan amples, perquè saben que una mentira repetida mil vegades acaba pareixent una veritat –a pesar que no ho és. L’origen i la causa de la crisi no pot repartir-se entre els qui no pintàvem fava i els qui, teòricament, havien de pilotar el barco. Entre els qui s’hipotecaven amb crèdits desorbitats si no volien continuar vivint amb els pares fins als quaranta anys i els qui concedien eixos crèdits en una escalada absurda fins al desastre total. En realitat, l’única generalització que es pot fer sobre açò és que la crisi sí que l’estem patint i l’estem pagant tots. Però, ep!, compte!, tots els qui no l’hem causada. Esta crisi, que en sentit estricte és una estafa, té uns culpables molt clars: la inèpcia, l’avarícia i l’obsessió ideològica de la nostra classe política. Continua... 
Comencem sense distraccions amb el culpable més important: l’obsessió ideològica. A l’estat espanyol, des de fa dècades, es van creure que eren rics i que, calcant l’eix radial de carreteres, podien connectar Madrid amb les províncies a través d’una xarxa ferroviària d’alta velocitat (els malaurats AVE). Com bé sabem, en comptes de començar fent la connexió que per a tots hauria sigut la més lògica econòmicament (Barcelona-Madrid), es van dedicar a fer-ne altres: que si Sevilla-Madrid, que si Valladolid-Madrid. Tenia la seua raó, tot això: fer una demostració de força (que no d’intel·ligència) per part del president espanyol de torn. Tant fa, com fóra: el cas és que els AVE van continuar avant i ja arriben a Barcelona o a València, entre altres destinacions, i ara estan fent el de Galícia. Molt bé. No importa que siguen altament deficitaris, un tros de forat per on s’esgolen milers i milers d’euros en cada viatget. L’obsessió de fer de Madrid el centre de tot (obsessió que ara reediten amb la ridícula i vergonyant pugna entre el necessari i més que rendible corredor mediterrani i el perfectament prescindible i caríssim corredor central) explica una part importantíssima del dèficit de l’estat.

Seguim ara per l’avarícia, pecat capital. Si l’obsessió ideològica és el factor més rellevant en pes, l’avarícia, moltes voltes convertida en luxúria, és el factor més dolorós des del punt de vista ètic. Esta estafa té, entre els protagonistes principals, una rècua de personatges que han mogut fils per a major glòria seua (aeroports sense avions, edificis cars i estrambòtics sense utilitat, estudis de cine sense pel·lícules…) o per a gojar d’immerescuts luxes asiàtics en forma de grans banquets, viatges pagats, cotxes d’alta gamma, traductores romaneses, maletins plens de gom a gom, substàncies lisèrgiques i un llarg etcètera que no cal reproduir ací. Però estos fets no són només dolorosos èticament per se, sinó que també ho són per la impunitat en què, gràcies al nostre graciós sistema judicial, queden tots, tant els delinqüents de guant blanc, com els polítics megalòmans.

Són estos últims, els polítics que es retien culte a si mateixos, els que a més de pecar d’avarícia també pecaven d’inèpcia. Era esta manifesta incapacitat d’entendre res de comptes, era esta ignorància tan atrevida, la que els va menar a posar en mans d’altres ineptes els consells d’administració de les caixes d’estalvi. D’esta manera, controlades les caixes per consellers a sou del partit governant (i de l’opositor, encara que estos només anaven i cobraven), amb nuls coneixements econòmics, el fracàs, el desastre, estava garantit: balanços falsejats, cap previsió de l’esclat de la bambolla, jubilacions daurades, remuneracions indecents per no fer res… Els diners de tots en mans d’uns pocs, els quals, en el cas remot que algun dia siguen jutjats, també seran graciosament indultats per la justícia espanyola.

Però per a dotar de sentit ple la primera mentira glossada en este article, en necessitaven una altra. Una segona mentira de la qual es fan ressò inclús els més reputats periodistes que van a opinar als debats televisius. Tots assumeixen amb credulitat cristiana l’excusa que donen els polítics per a explicar com hem arribat fins ací: diuen que a vore qui era capaç, en plena eufòria immobiliària, de posar-li fre, a vore qui era el valent que apagava la música de la festa. Clar. Pobrets, tenen raó. Però serà possible que tinguen tan poca vergonya? I serem tan necis de creure’ls? Com que qui havia de posar fre a la disbauxa econòmica? Com que qui havia d’apagar la música de la festa? Ells! Eixa era la seua missió!

Uns polítics responsables ho haurien fet. Unes persones conscients del lloc que ocupaven, conscients de la seua responsabilitat històrica devers la ciutadania, ho haurien fet. Però no. No van fer res. Van ser uns irresponsables que van permetre que la nau sotsobrara mentre la música continuava sonant. I ara, amb l’aigua al coll (en alguns casos ja per damunt de la coroneta), ens diuen paternalistament que hem de socialitzar els sacrificis perquè la culpa és de tots. I un rave!

Juli Martínez Amorós
Bloc-Compromís de Novelda