Opinió: Governar és repartir dolor (val./cast.)

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, per fi ha posat el fil a l’agulla i ha verbalitzat les consignes bàsiques del PP: la seua acció de govern consisteix a repartir dolor. Tot i que això, com tantes i tantes coses, depén, perquè resulta que el dolor sempre el reparteixen entre els mateixos, mentre que la loteria sempre li toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el del cas Emarsa, el de les traductores romaneses) i només la reparteixen entre els seus.

En el debat d’investidura de Mariano Rajoy, el diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, va finalitzar el seu discurs fent una referència a unes paraules de l’expresident brasiler, Lula da Silva: «volem polítics valents, disposats a servir begudes amargues, però que no recaiguen només sobre les esquenes de la classe treballadora». La doctrina del PP, és just la contrària: polítics fal·laços, que s’obliden de la gent i viuen en la seua bambolla de luxe, mentre l’amargor (el dolor) trenca l’esquena del poble.

Fa ja uns quants mesos, reclamàvem que les mesures d’austeritat havien de ser distribuïdes entre tots els àmbits per igual. Que no és admissible que un sector importantíssim de persones s’haja quedat sense faena i sense subsidi; que els funcionaris hagen perdut sobre el 30% del seu poder adquisitiu; que els autònoms aguanten com puguen amb l’aigua al coll mentre l’administració no els paga el que els deu; o que els pensionistes –que són alhora el nostre origen, el nostre exemple i el nostre referent– hagen de trampejar per a tindre la nevera mig plena i comprar les medicines que necessiten. Mentrestant, les partides pressupostàries destinades a l’església catòlica, a l’exèrcit i a la casa reial es mantenen pràcticament igual que estaven, ningú es planteja augmentar les taxes impositives a les grans fortunes i tampoc es combat l’economia submergida i els seus màxims beneficiaris: els empresaris indecentment rics.

El ministre de Justícia, evidentment, menteix quan diu que governar és repartir dolor. Menteix per omissió, perquè el PP només reparteix dolor entre els més fràgils, entre els que fa un parell d’anys eren classe mitjana i ara són classe baixa; entre els que eren classe obrera i ara són classe esclava; i entre els que eren classe baixa i ara són classe exclosa. Encara estem esperant –i millor serà que ho fem en una butaca, si en tenim– que el PP s’atrevisca a tocar els privilegis dels seus, dels rics, dels grans empresaris amb comptes suculents en paradisos fiscals (¿saben que si es regularitzaren els diners dels paradisos es podria acabar la fam en tot el món?), dels polítics corruptes, adulats i aduladors, d’una mediocritat que fa caure de tòs, dels cacics, dels amos, dels mafiosos que es creuen amb dret a esclavitzar el poble i a ser reverenciats amb genuflexions i besamans. A eixos, no els toca el dolor que reparteix Gallardón, ni Wert, ni cap altre dels nostres ministres. A tots eixos, els esperen ara unes vacances de nadal en la neu, uns viatges a terres tropicals o unes compres i unes operacions estètiques a Nova York.

El dolor es queda ací, en les cases de totes i tots nosaltres, en la necessitat imperiosa de reduir els gastos fins a la mínima expressió, en la tristesa de contemplar una nevera mig buida -en el millor dels casos-, en la desolació de fer reunions familiars sense alegria, amb el drama dibuixat en la cara dels que no poden treballar, amb la desesperació dels qui ja no poden pagar la hipoteca i senten la gelor de la guillotina del banc que els vol expulsar de sa casa, amb la pena, de vore els iaios i els fills vivint un temps de penúria i de misèria que no es mereixien.

Eixe és el nostre dolor, la beguda amarga que sempre ens toca, l’única cosa que, de veritat, és propietat nostra.

Juli Martínez Amorós, Bloc Compromís de Novelda

Pincha aquí para acceder a la versión en castellano

GOBERNAR ES REPARTIR DOLOR

El ministro de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, al fin ha puesto el hilo a la aguja y ha verbalizado las consignas básicas del PP: su acción de gobierno consiste en repartir dolor. Aún cuando así, como en tantas y tantas cosas, depende, porque resulta que el dolor siempre lo reparten entre los mismos, mientras que la lotería siempre le toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el del caso Emarsa, el de las traductoras rumanas) y solamente la reparten entre los suyos.

En el debate de investidura de Mariano Rajoy, el diputado de Compromís al Congreso, Joan Baldoví, finalizó su discurso haciendo una referencia a unas palabras del expresidente brasileño, Lula da Silva:«queremos políticos valientes, dispuestos a servir bebidas amargas, pero que no recaigan solamente sobre las espaldas de la clase trabajadora». La doctrina del PP, es justo la contraria: políticos falaces, que se olvidan de la gente y viven en su burbuja de lujo, mientras la amargura (el dolor) rompe la espalda del pueblo.

Hace ya unos cuantos meses, reclamábamos que las medidas de austeridad debían ser distribuidas entre todos los ámbitos por igual. Que no es admisible que un sector importantísimo de personas se haya quedado sin trabajo y sin subsidio; que los funcionarios hayan perdido sobre el 30% de su poder adquisitivo; que los autónomos aguanten como puedan con el agua al cuello mientras la administración no les paga lo que les debe; o que los pensionistas –que son a la vez nuestro origen, nuestro ejemplo y nuestro referente– deban trampear para tener la nevera medio llena y comprar las medicinas que necesitan. Mientras tanto, las partidas presupuestarias destinadas a la iglesia católica, al ejercito y a la Casa Real se mantienen prácticamente igual que estaban, nadie se plantea aumentar las tasas impositivas a las grandes fortunas y tampoco se combate la economía sumergida y sus máximos beneficiarios: los empresarios indecentemente ricos.

El ministro de Justícia, evidentemente, miente cuando dice que gobernar es repartir dolor. Miente por omisión, porque el PP solamente reparte dolor entre los más frágiles, entre los que hace un par de años eran clase mediana y ahora son clase baja; entre los que eran clase obrera y ahora son clase esclava; y entre los que eran clase baja y ahora son clase excluida. Todavía estamos esperando –y mejor será que lo hagamos en una sillón, si tenemos– que el PP se atreva a tocar los privilegios de los suyos, de los ricos, de los grandes empresarios con cuentas suculentas en paraísos fiscales (¿saben que si se regularizase el dinero de los paraísos se podría acabar el hambre en todo el mundo?), de los políticos corruptos, adulados y aduladores, de una mediocridad que hace caer de espaldas, de los caciques, de los amos, de los mafiosos que se creen con derecho a esclavizar al pueblo y a ser reverenciados con genuflexiones y besamanos. A esos, no les toca el dolor que reparte Gallardón, ni Wert, ni ningún otro de nuestros ministros. A todos esos, les esperan ahora unas vacaciones de navidad en la nieve, unos viajes a tierras tropicales o unas compras y unas operaciones estéticas en Nueva York.

El dolor se queda aquí, en las casas de todas y todos nosotros, en la necesidad imperiosa de reducir los gastos hasta la mínima expresión, en la tristeza de contemplar una nevera medio vacía -en el mejor de los casos-, en la desolación de hacer reuniones familiares sin alegría, con el drama dibujado en la cara de los que no pueden trabajar, con la desesperación de quienes ya no pueden pagar la hipoteca y sienten el frío de la guillotina del banco que los quiere expulsar de su casa, con la pena, de ver a nuestros mayores y a nuestros hijos viviendo un tiempo de penuria y de miseria que no se merecen.

Ese es nuestro dolor, la bebida amarga que siempre nos toca, lo único que, verdaderamente, és propiedad nuestra.

Juli Martínez Amorós, Bloc Compromís de Novelda 

Bloc-Compromís de Novelda lamenta la mala imatge que causa a les institucions i al poble de Novelda el processament de Milagrosa Martínez en el cas Gürtel

Des de Bloc-Compromís sempre hem defensat que la política ha de ser la ferramenta per a solucionar els problemes de les persones, garantir el seu benestar i millorar la seua qualitat de vida. Però semblà que uns altres polítics no tenen el mateix concepte, i els llargs anys de majories absolutes del PP han propiciat governs foscos que han beneficiat uns pocs privilegiats i les seues pràctiques corruptes. Per eixa raó, no ens ha d’estranyar que la política siga vista com un dels majors problemes de la ciutadania.

En Compromís, en canvi, apostem per noves maneres de fer política, per buscar alternatives on els altres volen fer-nos creure que no n’hi ha i, sobretot, per situar les persones com els màxims beneficiaris de l’acció política. Per això, lamentem profundament el dany que causa el processament de l’alcaldessa de Novelda en un altre cas de corrupció, un dany que afecta greument l’opinió general sobre la política i sobre les institucions, cada vegada més desprestigiades per les actuacions d’alguns: les Corts, que Milagrosa Martínez va presidir durant l’anterior legislatura, i el nostre Ajuntament, del qual hui dia és la màxima autoritat.

A l’espera de la resolució judicial, Milagrosa Martínez ja s’ha afanyat a afirmar que té tot el dret a no dimitir dels seus càrrecs; ara bé, hauria de valorar que, amb això, contradiu frontalment el codi ètic del seu propi partit i també el del Congrés dels Diputats. Però, especialment, hauria de tindre en consideració el perjuí moral que, en no dimitir, causa a les institucions per a les quals ha sigut triada i, encara més, a les persones a qui representa, en este cas, tot el poble de Novelda.

Opinió: La culpa de la crisi és de tots

Ens han dit i ens diuen insistentment que la culpa d’esta crisi és un poc de tots, perquè tots vam viure per damunt de les nostres possibilitats. Ens ho diuen i es queden tan amples, perquè saben que una mentira repetida mil vegades acaba pareixent una veritat –a pesar que no ho és. L’origen i la causa de la crisi no pot repartir-se entre els qui no pintàvem fava i els qui, teòricament, havien de pilotar el barco. Entre els qui s’hipotecaven amb crèdits desorbitats si no volien continuar vivint amb els pares fins als quaranta anys i els qui concedien eixos crèdits en una escalada absurda fins al desastre total. En realitat, l’única generalització que es pot fer sobre açò és que la crisi sí que l’estem patint i l’estem pagant tots. Però, ep!, compte!, tots els qui no l’hem causada. Esta crisi, que en sentit estricte és una estafa, té uns culpables molt clars: la inèpcia, l’avarícia i l’obsessió ideològica de la nostra classe política. Continua... 
Comencem sense distraccions amb el culpable més important: l’obsessió ideològica. A l’estat espanyol, des de fa dècades, es van creure que eren rics i que, calcant l’eix radial de carreteres, podien connectar Madrid amb les províncies a través d’una xarxa ferroviària d’alta velocitat (els malaurats AVE). Com bé sabem, en comptes de començar fent la connexió que per a tots hauria sigut la més lògica econòmicament (Barcelona-Madrid), es van dedicar a fer-ne altres: que si Sevilla-Madrid, que si Valladolid-Madrid. Tenia la seua raó, tot això: fer una demostració de força (que no d’intel·ligència) per part del president espanyol de torn. Tant fa, com fóra: el cas és que els AVE van continuar avant i ja arriben a Barcelona o a València, entre altres destinacions, i ara estan fent el de Galícia. Molt bé. No importa que siguen altament deficitaris, un tros de forat per on s’esgolen milers i milers d’euros en cada viatget. L’obsessió de fer de Madrid el centre de tot (obsessió que ara reediten amb la ridícula i vergonyant pugna entre el necessari i més que rendible corredor mediterrani i el perfectament prescindible i caríssim corredor central) explica una part importantíssima del dèficit de l’estat.

Seguim ara per l’avarícia, pecat capital. Si l’obsessió ideològica és el factor més rellevant en pes, l’avarícia, moltes voltes convertida en luxúria, és el factor més dolorós des del punt de vista ètic. Esta estafa té, entre els protagonistes principals, una rècua de personatges que han mogut fils per a major glòria seua (aeroports sense avions, edificis cars i estrambòtics sense utilitat, estudis de cine sense pel·lícules…) o per a gojar d’immerescuts luxes asiàtics en forma de grans banquets, viatges pagats, cotxes d’alta gamma, traductores romaneses, maletins plens de gom a gom, substàncies lisèrgiques i un llarg etcètera que no cal reproduir ací. Però estos fets no són només dolorosos èticament per se, sinó que també ho són per la impunitat en què, gràcies al nostre graciós sistema judicial, queden tots, tant els delinqüents de guant blanc, com els polítics megalòmans.

Són estos últims, els polítics que es retien culte a si mateixos, els que a més de pecar d’avarícia també pecaven d’inèpcia. Era esta manifesta incapacitat d’entendre res de comptes, era esta ignorància tan atrevida, la que els va menar a posar en mans d’altres ineptes els consells d’administració de les caixes d’estalvi. D’esta manera, controlades les caixes per consellers a sou del partit governant (i de l’opositor, encara que estos només anaven i cobraven), amb nuls coneixements econòmics, el fracàs, el desastre, estava garantit: balanços falsejats, cap previsió de l’esclat de la bambolla, jubilacions daurades, remuneracions indecents per no fer res… Els diners de tots en mans d’uns pocs, els quals, en el cas remot que algun dia siguen jutjats, també seran graciosament indultats per la justícia espanyola.

Però per a dotar de sentit ple la primera mentira glossada en este article, en necessitaven una altra. Una segona mentira de la qual es fan ressò inclús els més reputats periodistes que van a opinar als debats televisius. Tots assumeixen amb credulitat cristiana l’excusa que donen els polítics per a explicar com hem arribat fins ací: diuen que a vore qui era capaç, en plena eufòria immobiliària, de posar-li fre, a vore qui era el valent que apagava la música de la festa. Clar. Pobrets, tenen raó. Però serà possible que tinguen tan poca vergonya? I serem tan necis de creure’ls? Com que qui havia de posar fre a la disbauxa econòmica? Com que qui havia d’apagar la música de la festa? Ells! Eixa era la seua missió!

Uns polítics responsables ho haurien fet. Unes persones conscients del lloc que ocupaven, conscients de la seua responsabilitat històrica devers la ciutadania, ho haurien fet. Però no. No van fer res. Van ser uns irresponsables que van permetre que la nau sotsobrara mentre la música continuava sonant. I ara, amb l’aigua al coll (en alguns casos ja per damunt de la coroneta), ens diuen paternalistament que hem de socialitzar els sacrificis perquè la culpa és de tots. I un rave!

Juli Martínez Amorós
Bloc-Compromís de Novelda

Congrés Comarcal del Bloc del Vinalopó

El passat dissabte, 10 de novembre, el Bloc de les Valls del Vinalopó va celebrar el Congrés Comarcal per a definir les principals línies d'actuació de la formació i renovar l'Executiva Comarcal. El full de ruta del Bloc passa per fer créixer el projecte de Compromís i oferir-lo al poble valencià com a la garantia de la defensa d'un horitzó de vida digna per a totes les persones, per davant de l'avarícia dels mercats i dels bancs. Així mateix, el Bloc es proposa l'objectiu de donar a conéixer entre la ciutadania la matriu socioeconòmica en què es basa Compromís per a eixir de la crisi: l'economia del bé comú, que supera el model capitalista fonamentat en la competitivitat i en proposa un altre basat en el respecte als valors humans i la cooperació. Este sistema l'està aplicant amb molt d'èxit en les poblacions on governa, com per exemple Muro d'Alcoi.

Per a dur a terme estos objectius d'una manera més efectiva, el Bloc s'ha plantejat millorar la seua implantació en la comarca. En este sentit, cal destacar la recent creació d'un col·lectiu de Compromís a Monòver, en principi sota el paraigua de Joves amb Compromís, que s'uneix als col·lectius de Novelda, Petrer i el Pinós. A més, s'han intensificat els contactes a Elda, on el propòsit és sumar la presència del Bloc a l'agrupació local d'Els Verds i consolidar una potent candidatura de Compromís per a 2015, i a la Romana, on es pretén presentar per primera volta una candidatura valencianista per a la pròxima contesa electoral.

Pel que fa a la renovació de l'Executiva Comarcal, el regidor de l'Ajuntament de Petrer, David Navarro, ha sigut reelegit com a secretari comarcal. Els altres membres de l'Executiva són el regidor del Pinós, Juan Carlos Navarro, els novelders Carles Sala, Sílvia Anna, M. Carme Forniés i Juli M. Amorós, i la jove monovera Irene Valero. A més, han sigut elegits com a representants al Consell Nacional del Bloc els novelders Carles Sala i Sílvia Anna i el petrerí Miquel Campello.

Demanem a l'Ajuntament de Novelda que utilitze el valencià en els actes del 9 d'Octubre

Bloc-Compromís de Novelda reclama a l'Ajuntament que utilitze el valencià en els actes del 9 d'octubre

Exposició:

 1. El PP, tant que s'ompli la boca amb això, no respeta les nostres senyes d'identitat, perquè no respecta la principal: la llengua, ni tan sols per a commemorar el 9 d'Octubre. Això és una burla.

 2. Tampoc respecten el valor de les dates, com es va demostrar amb el patètic intent de Fabra de canviar el 9 d'Octubre als dilluns a partir de 2013. Argüia un benefici de 800 milions d'euros. Benefici que ara ja no deu ser tan important perquè han tornat a deixar la data de la nostra Diada quan tocava.

3. La humiliació constant a què ens sotmet el PP pareix no conéixer aturador: no només és que ens retallen les inversions molt per damunt de la mitjana i que ens empobrisquen més i més, sinó que fan tots els possibles per a desprestigiar-nos com a poble, per a ridiculitzar-nos i banalitzar tot allò que ens fa ser poble.

Proposta de resolució:

Demanem que els actes i la publicitat del 9 d'Octubre a Novelda, en tant que poble d'ascendència històrica valencianoparlant, i sense negligir que a hores d'ara conviuen el castellà i el valencià com a llengües d'expressió habitual, siguen prioritàriament en valencià per a no desvirtuar el significat de la Diada Nacional Valenciana.

El Bloc aposta per un horitzó de vida digna per a totes les persones al seu Congrés

El passat cap de setmana (29 i 30 de setembre) va tindre lloc a la ciutat de València el 6é Congrés del Bloc, al qual van assistir 6 delegats en representació de la comarca del Vinalopó. En un moment en què els partits polítics estan més allunyats que mai de la ciutadania i fins i tot es consideren un problema, el Bloc seguix adaptant la seua organització per a continuar liderant el projecte de Coalició Compromís, que ha sabut situar-se al costat de la societat valenciana, que estima la seua terra i creu en una altra forma de fer política, al servei de les persones.

L’informe de gestió del secretari general i síndic de Compromís a les Corts,  Enric Morera, es va aprovar amb un 85,5% dels vots i la nova executiva va obtindre el recolzament del 88% dels delegats. El Bloc reforça així l’objectiu de consolidar l’Espai Valencià de Progrés, que es concreta en la Coalició Compromís, fonamental per al present i el futur del poble valencià.

El diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, va conversar amb els delegats novelders Vicent López, Carles Sala, Sílvia Anna i Juli Martínez, i va reivindicar la felicitat com una actitud vital que entronca amb l’objectiu del Bloc de lluitar per un horitzó de vida digna per a totes les persones. Este objectiu situa el benestar de les persones en el centre de l’acció política i proposa superar l’actual escenari de crisi amb l’economia del bé comú, sistema que Bloc-Compromís aplica amb excel·lents resultats en poblacions com Ontinyent o Muro.

El Bloc també va acordar reclamar per unanimitat un finançament just per a la nostra terra, maltractada i quasi humiliada en els nous pressupostos presentats pel Govern d’Espanya. Així mateix, es va posicionar en contra de la recentralització de competències i va defendre un major grau d’autogovern, que, gestionat amb eficàcia, garantisca els drets socials i el benestar de tot el poble valencià.

 Pincha aquí para acceder a la versión en castellano

El Bloc apuesta por un horizonte de vida digna para todas las personas

El pasado fin de semana (29 y 30 de septiembre) tuvo lugar en la Ciudad de Valencia el 6º Congreso del Bloc, al cual asistieron 6 delegados en representación de la comarca del Vinalopó. En un momento en que los partidos políticos están más alejados que nunca de la ciudadanía e incluso se consideran un problema, el Bloc sigue adaptando su organización para continuar liderando el proyecto de Coalició Compromís, que ha sabido situarse al lado de la sociedad valenciana, que estima su tierra y cree en otra forma de hacer política, al servicio de las persona.

El informe de gestión del secretario general y portavoz de Compromís en les Corts, Enric Morera se aprobó con un 85,5% de los votos y la nueva ejecutiva obtuvo el respaldo de 88% de los delegados. El Bloc refuerza así el objetivo de consolidar el Espacio Valenciano de Progreso, que se concreta en la Coalició Compromís, fundamental para el presente y futuro del pueblo valenciano.

El diputado de Compromís en el Congreso, Joan Baldoví, conversó con los delegados noveldenses Vicent López, Carles Sala, Sílvia Anna y Juli Martínez y reivindicó la felicidad como una actitud vital que entronca con el objetivo del Bloc de luchar por un horizonte de vida digna para todas las personas. Este objetivo sitúa el bienestar de las personas en el centro de la acción política y propone superar el actual escenario de crisis con la economía del bien común, sistema que Bloc-Compromís aplica con excelentes resultados en poblaciones como Ontinyent o Muro.

El Bloc también acordó reclamar por unanimidad una financiación justa para nuestra tierra, maltratada y casi humillada en los nuevos presupuestos presentados por el Gobierno de España. Asimismo, se posicionó en contra de la recentralización de competencias y se defendió un mayor grado de autogobierno que, gestionado con eficacia, garantice los derechos sociales y el bienestar de todo el pueblo valenciano.

La línia recta (Situació de l'ensenyament públic a Novelda) (val./cast).

La línia recta és el camí més curt entre dos punts. Però més curt per a què? Hi ha situacions en què no s’ha de buscar la línia recta que, per cert, no existix en la natura. És cert que la distància més curta entre dos punts siga la recta, però no és la forma natural de solucionar els problemes.  

Calcular la distància entre l’Estació i el Col·legi Sánchez-Albornoz, abans  ni es plantejava,  ara és la línia recta. Simplement quan va desaparèixer el col·legi de l’Estació, es va prometre que tindrien sempre autobús i menjador en el poble. I això fins a este curs. Diuen que són més de 15 alumnes els necessaris per a mantenir l’autobús. Però clar, 15 de Primària, sense comptar els d’Infantil. Enguany els que volien utilitzar este servici eren 13 de primària i 5 d’infantil, que no compten! Total 18 xiquets.  Els 18 baixen a peu amb els seus pares a escola.

Els nostres governants pretenen tirar per la línia recta per a solucionar els problemes de dèficit econòmic. Pretenen recuperar tot el que han dilapidat en promocions urbanístiques sense vendre, grans events i obres megalomaníaques: ciutats noves sense gent pagades per la CAM, aeroports sense avions, carreres de fórmula 1, teatres de l’òpera que mai acabarem de pagar, estudis de cinema sense pel·lícules i mítics parcs temàtics sense turistes... I tot això ho volen acabar de pagar furtant-nos als ciutadans servicis necessaris per a tots i que tots usem diàriament: la protecció social, la salut i l’educació. Continua... 

Volen carregar-se el sistema públic de benestar amb l’excusa que no hi ha diners. Sí, excusa. És cert que estem vivint en un gran dèficit públic, però també és cert que els responsables no pagaran per haver causat este desastre monumental. I que, si volen, poden traure els diners necessaris d’altres llocs, com algunes infraestructures que mai no es gastaran, per mantindre els servicis públics.

El començament d’este curs escolar ha estat marcat per la línia recta. Entre l’Estació i el “Sánchez” poden haver 2 km i mig en línia recta, però no si fas servir carreteres. Les carreteres fan revoltes i la distància real entre la plaça del barri i el col·legi supera els 3km, mínim per a tindre transport. El transport escolar que baixava els xiquets de l’Estació i arreplegava d’altres que també ho necessitaven, ha deixat de funcionar. 

Però esta línia recta és tortuosa, al mateix temps eixos xiquets han perdut el dret a tindre una beca de menjador: una línia recta, dos recursos que desapareixen. Tots hem d’apretar-nos el cinturó, però uns més que altres pel que es veu: famílies amb xiquets que tenen tot el dret a mantenir les seues cases i a viure on ells vulguen. Fa anys van vore com tancaven la seua escola: Amèlia Galdó. Ara veuen com els furten allò que els van prometre.

La inquietud familiar en este principi de curs ha arribat a totes les escoles públiques de Novelda: falten professors a principi de curs perquè la Conselleria d’Educació no ha fet els nomenaments necessaris en el seu dia. Això ha causat un inici de curs amb cursos sense mestre, atesos per torns, pel professorat amb plaça.

A estes altures no s’han resolt les convocatòries d’ajuda de llibres i menjadors escolars. El dia 1 d’octubre, els col·legis haurien d’obrir els menjadors però encara no saben quants alumnes tindran perquè depenen d’estes ajudes. Hi ha centres on més del 70% dels xiquets que es queden al menjador ho fan perquè tenen la beca. Tampoc s’han pagat als col·legis les beques de menjador corresponents als primers sis mesos, diners que han hagut d’avançar les escoles amb els seus recursos perquè les empreses puguen continuar.

Com que les famílies encara no saben si tindran beca de llibres, s’està retardant la compra del material escolar i dels llibres de text. Una situació irregular en un servici bàsic per al progrés d’una societat. 

En l’Educació Secundària les  previsions que fan els centres a final de curs per al següent són completament ignorades per l’Administració, la qual directament aplica una rebaixa en eixes previsions i espera dades de matrícula real en setembre, després dels exàmens. Però això, que pot considerar-se lògic, en realitat no ho és perquè els centres saben molt bé com previndre  el professorat que necessitaran pels anys d’experiència en la matriculació: d’això se’n diu precisament fer previsions. La norma estricta de la Conselleria fa que, en qüestió d’hores, hages de refer una petició que tu ja sabies però que no t’acceptaven. Per vore si s’alforraven el sou d’algun professor. 

Conclusió: més de 30 alumnes de 1r Batxillerat han estat una setmana sense saber si podrien matricular-se en els dos centres públics de Novelda: no tenien resposta. Al final se’ls va acceptar, a hores del començ de curs, amb el consegüent retard en l’inici de les classes. La previsió estava ben feta des de juny, l’organització preparada, però no tenien el vistiplau de Conselleria.

Este curs, els instituts públics de secundària comptaran amb uns 20 professors menys. Menys recursos per als estudiants de Novelda.

Enguany, els professors de secundària faran més classes, que no vol dir que treballaran més, treballaran el mateix, però estaran més temps dins d’una aula, temps que no podran destinar a l’atenció particular dels alumnes més necessitats i de les famílies. També hi haurà més alumnes per aula, més desatenció als que fluixegen... D’això la Conselleria d’Educació diu: “medidas contra el fracaso escolar”.

Al final sempre ho paguen els més dèbils. Es pot rescatar un banc, però quants anys faran falta per a recuperar l’educació i la salut pública que teníem, havíem pagat entre tots i continuem mereixent?

Mari Carmen Forniés Payà

Portaveu Bloc-Compromís de Novelda

LA LÍNEA RECTA (Situación de la enseñanza pública en Novelda) 

La línea recta es el camino más corto entre dos puntos. Pero más corto para qué? Hay situaciones en que no se debe buscar la línea recta que, por cierto, no existe en la naturaleza. Es cierto que la distancia más corta entre dos puntos sea la recta, pero no es la forma natural de solucionar los problemas.

Calcular la distancia entre la Estación y el Colegio Sánchez Albornoz, antes ni se planteaba, ara es la línea recta. Simplemente, cuando desapareció el colegio de la Estación, se prometió que tendrían siempre autobús y comedor en el pueblo. Y así hasta este curso. Dicen que son más de 15 alumnos los necesarios para mantener el autobús. Pero claro, 15 de Primaria, sin contar los de Infantil. Este año los que querían utilizar el servicio eran 13 de primaria y 5 de infantil, ¡que no cuentan! Total 18 niños. Los 18 bajan a pie con sus padres al colegio.

Nuestros gobernantes pretenden tirar la línea recta para solucionar los problemas de déficit económico. Pretender recuperar todo lo que han dilapidado en promociones urbanísticas sin vender, grandes eventos y obras megalomaníacas: ciudades nuevas sin gente pagadas por la CAM, aeropuertos sin aviones, carreras de fórmula 1, teatros de ópera que nunca acabaremos de pagar, estudios de cine sin películas y míticos parques temáticos sin turistas… Y todo esto lo quieren acabar de pagar quitándonos a los ciudadanos servicios necesarios para todos y que no todos usamos diariamente: la protección social, la salud y la educación.

Quieren cargarse el sistema público de bienestar con la excusa que no ha dinero. Sí, escusa. Es cierto que estamos viviendo en un gran déficit público, pero también es cierto que, si quieren, pueden sacar el dinero necesario para mantener los servicios públicos de otros sitios, como de algunas infraestructuras que nunca se gastarán.

El inicio de este curso escolar viene marcado por la línea recta. Entre la Estación y el “Sánchez” puede haber 2 km y medio en línea recta, pero no si utilizas las carreteras. Las carreteras tienen vueltas y la distancia real entre la plaza del barrio y el colegio supera los 3 km, mínimo para tener transporte. El transporte escolar que bajaba a los alumnos de la Estación y recogía a otros que también lo necesitaban ha dejado de funcionar.

Pero esta línea recta es tortuosa, al mismo tiempo estos niños y niñas han perdido el derecho a tener una beca de comedor: una línea recta, dos recursos que desaparecen. Todos tenemos que apretarnos el cinturón, pero unos más que otros por lo que se ve: familias con hijos que tienen todo el derecho a mantener sus casas y a vivir donde ellos quieran. Hace años vieron cómo cerraban su escuela: Amelia Galdós. Ahora ven cómo les quitan lo que les prometieron.

A estas alturas no se han resuelto las convocatorias de ayuda de libros y comedores escolares. El día 1 de octubre, los colegios deberían abrir sus comedores pero todavía no saben cuántos alumnos tendrán porque dependen de estas ayudas. Hay centros donde más del 70% de los estudiantes que se quedan al comedor lo hacen porque tienen beca. Tampoco se han pagado a los colegios las becas de comedor correspondientes a los primeros seis meses, dinero que han tenido que adelantar las escuelas con sus recursos para que las empresas puedan continuar.

Como las familias todavía no saben si tendrán  beca de libros, se está retrasando la compra de material escolar y de libros de texto. Una situación irregular en un servicio básico para el progreso de una sociedad.

En la Educación Secundaria  las previsiones que hacen los centros a final de curso para el año siguiente son completamente ignoradas por la Administración, que directamente aplica una rebaja en estas previsiones y espera datos de matrícula reales en septiembre, después de los exámenes. Pero esto, que puede considerarse lógico, en realidad no lo es porque los centros saben muy bien con prever el profesorado que necesitan por los años de experiencia en la matriculación: a eso se llama precisamente “hacer previsiones”. La norma estricta de Conselleria hace que, en cuestión de horas, haya que volver a hacer una petición que ya se sabía que estaba bien, pero que no aceptaron. Para ver si se ahorraban el sueldo de algún profesor.

Conclusión: más de 30 alumnos de 1º de Bachillerato han estado una semana sin saber si podrían matricularse en los centros públicos de Novelda: no tenían respuesta. Al final, se les aceptó, cuando empezaba el curso, con el consiguiente retardo en el inicio de las clases. La previsión estaba bien hecha desde junio, la organización preparada, pero no tenían el visto bueno de Conselleria.

Este año, los profesores de secundaria darán más clases, que no quiere decir que trabajarán más, trabajarán lo mismo, pero estarán más tiempo en el aula, tiempo que no podrán destinar a la atención particular de los alumnos más necesitados y de las familias. También habrá más alumnos por aula, más desatención a los que flojean,…  A eso, la Conselleria de Eduación le llama: “medidas contra el fracaso escolar”.

Al final siempre pagan los más débiles. Se puede rescatar un banco, pero ¿cuántos años hará falta para recuperar la educación y la salud pública que teníamos, habíamos pagado entre todos y continuamos mereciendo?

Mari Carmen Forniés Payà

Portavoz Bloc-Compromís de Novelda