Les dos maneres de fer política

Juli Martínez Amorós, Bloc de Novelda

En una ocasió, el mític exjugador de bàsquet de Los Angeles Lakers, “Magic” Johnson, ens va deixar per a la posteritat una sentència esplèndida, en què emulava John Fitzgerald Kennedy: “No et preguntes què pot fer el teu equip per tu; pregunta't què pots fer tu pel teu equip.” Kennedy, en la cèlebre frase original que va inspirar a “Magic”, havia usat el terme país en comptes de equip i obsequiava així la humanitat amb el principi fonamental d'una manera de ser (i de fer) justa, generosa i elevada.

A pesar de la grandiloqüència de tan lloables asseveracions, no cal més que fer una ullada al voltant per a agafar consciència que les paraules de “Magic”, i no diguem ja les de Kennedy, no s'han instal•lat precisament amb èxit en l'imaginari col•lectiu. L'exacerbat culte a l'individu de la societat occidental s'erigeix com un obstacle insalvable davant de la cultura del grup, de manera que molts ciutadans esperen que la societat faça alguna cosa per ells mentres ells no fan res per la seua societat. Esta altra manera de ser, eminentment egoista, tan ben caricaturitzada per Homer en la sèrie Els Simpson, és un greu problema quan afecta ciutadans i ciutadanes qualssevol, sense càrrecs públics. Però, en canvi, esdevé un problema gravíssim, una autèntica llosa, quan afecta la classe política.

Conec, com també coneixes tu, dos maneres de fer política. La primera, la protagonitzen persones que només es mouen per aconseguir l'enriquiment econòmic personal o regalets que peguen el tro; o també persones que, més modestament, pugen a un cavall dels que més corren per a garantir-se un lloc de treball o un determinat estatus públic. Segur que només ens fa falta un xicotet esforç mental per a reconéixer un bon grapat d'estes persones, tant en la política estatal, com en l'autonòmica o en la local.

Per contra, la segona manera de fer política és protagonitzada per persones honestes, honrades i compromeses, profundament idealistes (a voltes massa), que s'assenten al voltant d'una taula, es miren a la cara i diuen: “Vegem, què podem fer pels nostres veïns, pel nostre poble, pel nostre país?” Segur que estes persones també les reconeixes amb una simple ullada: són les que fan cara de preocupació en els Plens mentres altres riuen espasmòdicament. Son les que porten la teua veu a les Corts mentres altres s'allisen les arrugues dels trages.

És possible que, mentres lliges este article, t'hages preguntat què pots fer tu pel teu poble i pel teu país. Si és així, no tinc cap dubte que, en les eleccions del 22 de maig, donaràs suport a la segona manera de fer política, tant al nostre poble, Novelda, com al País Valencià. I tingues-ho ben clar: després seran estes persones, les honrades i idealistes, les que es preguntaran constantment què poden fer per tu, per tots nosaltres, pel nostre poble i pel nostre país. Perquè és eixe el seu Compromís.