El més trist i desolador d’esta etapa que va arrancar oficialment en 2008 (però ja estava gestant-se molt abans) i que tan bé sobreviu al pas dels anys no és només tot el dolor insondable que provoca, ni tampoc la pèrdua irreparable de l’estat del benestar que créiem consolidat, sinó una sensació inquietant que, com un calfred, ens recorre l’esquena: no hi ha cap full de ruta per a superar-la. L’austeritat de la qual ha fet bandera el govern de Mariano Rajoy fins a uns extrems desorbitats no ha servit per a res més que per a estendre la devastació: ni ha reduït el dèficit fiscal, ni ha generat llocs de treball, ni tan sols ens ha dibuixat una mínima esperança en l’horitzó.
No pretenc, però, fer ací una nova diagnosi, que seria inevitablement reiterativa, del caos social en què vivim. Vull, en canvi, reprendre la pregunta que, últimament, des del més absolut dels desànims, comencen a fer-se algunes persones: hi ha eixida? I si n’hi ha, a on està? Per a respondre, hem de partir d’una premissa que a voltes pareix que se’ns oblide: no es crearà ocupació, ni creixerem econòmicament, gràcies a una espècie de ciència infusa que aparega per generació espontània. En canvi, cal plantar les bases, cal sembrar les llavors, cal llaurar el terreny i fer saó. Molt bé, em direu. I com es fa tot això?
I vet ací la resposta: amb educació. És a dir, reforçant el sistema educatiu, consolidant la formació de totes les persones que componem la nostra societat, començant, com no deuria ser de cap altra manera, pels més menuts. En l’educació, per tant, hi ha l’eixida de la crisi. En una educació que ens ajude a entendre el nostre món, que evite que repetim els errors del passat, que explique que el sistema capitalista basat en el consumisme és insostenible, que fomente un estil de vida en harmonia amb la naturalesa, que conte la nostra història subratllant les nostres senyes d’identitat o que prepare els xiquets i les xiquetes de hui dia per a superar els reptes que hauran d’afrontar en el futur, entre altres moltes coses. Però, això interessa als nostres governants?
Si ens fixem exclusivament en els seus actes, com bé recomana la Bíblia, haurem de convindre que no. El PP no ha mogut ni un dit per a reforçar el sistema educatiu públic valencià. Ans al contrari, si l’ha mogut, ha sigut per a desacreditar-lo encara més i afavorir l’ensenyament privat i concertat. Així, si els valencians ja ostentàvem el dubtós honor d’encapçalar la llista de fracàs escolar amb prop del 40% dels casos, és evident que les retallades directes que han recaigut en educació no han fet més que empitjorar eixa estadística: disminució de professors, augment de la ràtio, desaparició de beques de llibres, eliminació d’autobusos i menjadors escolars, o l’última: la supressió dels mestres de suport al valencià en les escoles de Novelda en què es fa immersió: Jesús Navarro, Alfons X el Savi, Sánchez Albornoz i Jorge Juan. Com es veu, totes estes mesures consagren la separació entre classes socials i enterren la teòrica igualtat d’oportunitats entre les persones. Si això és una conseqüència inevitable o és el que es pretenia, és una pregunta que deixe en l’aire per a convidar a la reflexió.
Però la realitat és que el PP no ha tingut prou amb l’aplicació d’estos retalls, sinó que, a més, està duent a terme un procés de calculat desprestigi cap a l’educació pública i cap als professionals que la sostenen. Els atacs constants contra el professorat no s’han cenyit només a erosionar les seues condicions laborals, sinó que han tocat també aspectes molt més sensibles, com la imatge pública davant de la societat i, sobretot, davant del seu alumnat. Només des d’este prisma es pot entendre el decret promogut per la consellera María José Català en contra dels interins, o la infame campanya titulada “Que no te adoctrinen”, promoguda per les NNGG de Castelló, i que incita a la delació anònima dels professors que s’atrevisquen a expressar uns plantejaments socials, històrics o polítics que no siguen del gust dels afins a eixe partit.
Vist tot això, entenc que no tenim mes remei que reprendre, amb més èmfasi encara, l’apologia de l’educació que he iniciat més amunt. Si bé mantindre un bon sistema educatiu és car, més cara és encara la factura que cal pagar per desmantellar-lo. En l’educació es troba la porta d’eixida de la crisi (probablement l’única!), encara que l’efecte no serà immediat. Perquè amb un sistema educatiu públic, universal i de qualitat, potser aconseguirem eixir avant d’ací a un bon grapat d’anys. Però, sense una educació gratuïta per a tots, no eixirem avant en la vida. No, els valencians i els novelders no podem permetre’ns el luxe de viure en un país sense educació. Per molt que això siga el que alguns més voldrien.
Juli Martínez Amorós, Bloc-Compromís de Novelda
