Els valencians i les valencianes arrosseguem un dèficit de
finançament gegant, que, a grans trets, es pot quantificar en més d'11.000 milions d'euros de deute històric acumulat, uns 3.000 milions
d'euros anuals negatius de balança fiscal i unes inversions en
infraestructures molt per davall de la mitjana.
Davant d'esta
injustícia, agreujada encara més per les polítiques malgastadores del PP
en la Generalitat Valenciana, la coalició Izquierda Plural va plantejar en les propostes de
resolució del recent Debat de l'Estat de la Nació que fóra revisat este
sistema de finançament autonòmic que tant ens perjudica als valencians. A
favor d'esta proposta es van pronunciar els grups del PSOE i de
Compromís, mentre que, incomprensiblement, els diputats valencians del
PP i d'UPyD es van posicionar en contra dels interessos de les persones
que els van votar.
Per això, des de Bloc-Compromís per Novelda,
volem elevar als representants municipals d'estos dos últims partits (PP
i UPyD) si estan d'acord amb la posició presa pels seus companys en el
Congrés dels Diputats i, en cas afirmatiu, volem preguntar-los què els
porta a posicionar-se a favor d'una injustícia que atempta contra la igualtat de drets i contra el benestar del poble valencià i, en conseqüència, del poble de Novelda.
Pulsa aquí para acceder a la versión en castellano
dijous, 28 de febrer del 2013
Bloc-Compromís de Novelda pregunta a PP i UPyD per què s'oposen a un millor finançament per als valencians
Etiquetes de comentaris:
balança fiscal,
Coalició Compromís,
deute històric,
finançament,
Joan Baldoví,
PP,
UPyD
diumenge, 17 de febrer del 2013
Opinió: Solidaritat valenciana (val./cast.)
He de reconéixer que escoltar la ministra Ana Pastor, en el context d’un fòrum amb l’empresariat valencià, defugir qualsevol compromís amb la construcció del corredor mediterrani i, per contra, apel·lar una volta més a la solidaritat, com a pretés tòtem en estos temps de penúria, no em va provocar ja ni sorpresa, ni vergonya, ni tampoc vergonya aliena, ni tan sols indignació. De fet, no em va provocar res. Des del govern central abusen tant d’eixe concepte quan es dirigeixen a nosaltres, els valencians, que ja és com si no digueren res, com si evidenciaren que d’ells no es pot esperar res (res de bo). Perquè, en realitat, no comprometre’s a prioritzar la construcció del corredor mediterrani no respon a criteris solidaris, sinó més aïna a l’absència de criteri.
A nosaltres no cal que ens demanen ser solidaris: fa dècades que ho som, que ho som més que els ciutadans de cap altra comunitat autònoma. Els valencians arrosseguem un deute històric de més de huit mil milions d’euros, patim una balança fiscal anual negativa d’uns altres tres mil i estem finançats molt per davall de la mitjana any rere any. Però, a més, és que, com ha publicat esta setmana el diari Información, els valencians tenim una renda per càpita anual molt inferior a la resta de l’estat, en concret, dos mil set-cents euros menys que els altres ciutadans d’Espanya. ¿Algú pot explicar com es pot sostindre que un dels més pobres aporte més que els rics? ¿Això és solidaritat o és directament un espoli?
La crisi ha permés posar punt i final a la falòrnia del Levante feliz. Aquell lema dessubstanciat i fal·laç que s’ha esvaït com un terrosset de sucre en ser que va esclatar la bambolla immobiliària. I ara, el que ens trobem és que, com diu el líder de Compromís, Enric Morera, a Madrid mai no tenen diners per al poble valencià. Mentre abans ens deixaven jugar a fer de nous rics (veritat, Camps?), ara som els elegits per a simbolitzar la caiguda en desgràcia, som el cap de turc, el fillet bord que volen exposar a la vergonya pública. I això ocorre amb la necessària connivència de la Generalitat Valenciana, governada (és una manera de parlar) per un Alberto Fabra convertit no ja en delegat de Rajoy, sinó en simple titella muda, i amb la incredulitat d’escoltar, de tant en tant, que algun membre del PSOE demana ara tot el que no van fer mentre manaven.
El poble valencià, però, pareix que ja s’ha cansat de tot això: de la solidaritat mal entesa, de pagar i no rebre, de callar i acatxar el cap. En l’enquesta que el diari El País va publicar per al passat Nou d’Octubre, ja es replegava que un 13% dels valencians entenien que el partit polític que millor defensava els nostres interessos no era cap dels tradicionals, sinó que eixe paper corresponia a Compromís. El pas dels mesos no ha fet més que refermar eixa percepció: mentre els uns no fan més que perdre suport electoral amb cada enquesta i amb cada cas de corrupció que ix a la llum, Compromís va consolidant-se com l’alternativa per a tots aquells que volem reivindicar els valors del poble valencià i un present i un futur basats en el respecte a la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori.
Esta afirmació l’avalen les últimes enquestes publicades: la del CIS del mes de gener, que dóna per a Compromís un 1,1% de vot a tot l’estat en unes eleccions generals, de manera que més que duplica el resultat de novembre de 2011 (un 0,5%). I la de l’empresa Celeste-Tel del mes de febrer, que ja replega la reacció de la ciutadania davant del cas Bárcenas, i que atorga a Compromís un 1,8% de vot i una projecció de 3-4 diputats, que vindrien a reforçar el gran treball que Joan Baldoví està protagonitzant al Congrés, situarien el País Valencià en clau d’igualtat amb la resta de nacionalitats històriques i ens allunyarien, per fi, d’una solidaritat tan injusta que es fa difícil de distingir de l’obedient subordinació.
Pincha aquí para acceder a la versión en castellano
SOLIDARIDAD VALENCIANA
Debo reconocer que escuchar a la ministra Ana Pastor, en el contexto de un foro con el empresariado valenciano, evitar cualquier compromiso con la construcción del corredor mediterráneo y, por contra, apelar otra vez más a la solidaridad, como supuesto tótem en estos tiempos de penuria, no me provocó ya ninguna sorpresa, ni vergüenza, ni tampoco vergüenza ajena, ni siquiera indignación. De hecho, no me provocó nada. Desde el gobierno central abusan tanto de ese concepto cuando se dirigen a nosotros, los valencianos, que ya es como si no dijeran nada, como si evidenciaran que de ellos, no se puede esperar nada (nada bueno). Porque, en realidad, no comprometerse a priorizar la construcción del corredor mediterráneo no responde a criterios solidarios, si no más bien a la ausencia de criterio.
A nosotros no hace falta que nos pidan ser solidarios: hace décadas que lo somos, que lo somos más que los ciudadanos de cualquier otra comunidad autónoma. Los valencianos arrastramos una deuda histórica de más de ocho mil millones de euros, sufrimos una balanza fiscal negativa de otros tres mil y estamos financiados muy por debajo de la media año tras año. Pero además, es que, como ha publicado esta semana el diario Información, los valencianos tenemos una renta per cápita anual muy inferior a la resta del estado, en concreto dos mil setecientos euros menos que los otros ciudadanos de España. ¿Alguien puede explicar cómo se puede sostener que uno de los más pobres aporte más que los ricos? ¿Eso es solidaridad o es directamente un expolio?
La crisis ha permitido poner punto y final a la pamplina del Levante feliz. Ese lema desubstanciado y falaz que se ha disuelto como un terrón de azúcar en el momento que estalló la burbuja inmobiliaria. Y ahora, lo que nos encontramos es que, como dice el líder de Compromís, Enric Morera, en Madrid nunca tienen dinero para el pueblo valenciano. Mientras antes nos dejaban jugar a hacer de nuevos ricos (verdad, Camps?), ahora somos los elegidos para simbolizar la caída en desgracia, somos la cabeza de turco, el hijo bastardo que quieren exponer a la vergüenza pública. Y esto ocurre con la necesaria connivencia de la Generalitat Valenciana, gobernada (es una manera de hablar) por un Alberto Fabra convertido no ya en delegado de Rajoy, si no en una simple marioneta muda, y con la incredulidad de escuchar, de vez en cuando, que algún miembro del PSOE pide ahora todo lo que no hicieron mientras mandaban.
El pueblo valenciano, sin embargo, parece que ya se ha cansado de todo esto, de la solidaridad mal entendida, de pagar y no recibir, de callar y agachar la cabeza. En la encuesta que el diario El País publicó el pasado Nou d'Octubre, ya se recogía que un 13% de los valencianos entendían que el partido político que mejor defendía nuestros intereses no era ninguno de los tradicionales, si no que este papel correspondía a Compromís. El paso de los meses no ha hecho más que reafirmar esta percepción: mientras unos no hacen más que perder apoyo electoral en cada encuesta y con cada caso de corrupción que sale a la luz, Compromís va consolidándose como la alternativa para todos aquellos que quieren reivindicar los valores del pueblo valenciano y un presente y un futuro basados en el respeto a nuestro lengua, nuestra cultura y nuestro territorio.
Esta afirmación la avalan las últimas encuestas publicadas: la del CIS del mes de enero que daba a Compromís un 1,1% de voto en todo el estado en unas elecciones generales, de forma que más que duplica el resultado de noviembre de 2011 (un 0,5%). Y la de la empresa Celeste-Tel del mes de febrero, que ya recoge la reacción de la ciudadanía ante el caso Bárcenas, y que otorga a Compromís un 1,8% de voto y una proyección de 3-4 diputados, que vendrían a reforzar el gran trabajo que Joan Baldoví está protagonizando en el Congreso, situarían al País Valenciano en clave de igualdad con el resto de nacionalidades históricas y nos alejarían, por fin, de una solidaridad tan injusta que se hace difícil de distinguir de la obediente subordinación.
Juli Martínez Amorós,
Bloc-Compromís de Novelda
Etiquetes de comentaris:
Coalició Compromís,
corredor mediterrani,
enquestes,
Enric Morera,
Joan Baldoví,
Juli Martínez Amorós,
Opinió,
solidaritat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)